Joan A. Argenter (Barcelona)

Els Països Catalans de la Germània estant: règims lingüístics i codificació de la llengua

 

El debat sobre els Països Catalans ens enfronta, en l’àmbit intern, a la construcció d’un espai de cohesió d’una comunitat lingüística i cultural. En l’àmbit extern, a la seva incardinació o almenys interacció amb els Estats espanyol, andorrà, francès, italià. Paradoxalment, la primera qüestió, interna, mena a una interacció entre realitats “alienes” segons l’ordre dels Estats nació. La segona, externa, a una interacció entre realitats “internes” a l’espai considerat, ja que un dels Estats, Andorra, hi és exhaustivament inclòs. Els Països Catalans no són una realitat homogènia, però cap raó no fonamenta l’expectativa que haurien d’ésser-ho. La “carta de convit” que ens ha estat adreçada ens invita a pensar la complexa realitat –o virtualitat– dels Països Catalans des de l’espai germànic –travessat de fronteres i amb consciència dialèctica de la unitat i les diversitats. Ens proposem d’acceptar l’envit i aportar una reflexió sobre el règim lingüístic normatiu en un espai i en l’altre, una anàlisi de certs aspectes de la codificació i la reforma lingüística, a la llum de l’experiència històrica i recent, atenent sobretot a la gestió institucional transfronterera.

 

Claudi Balaguer (Barcelona)

De Salses al Portús: la Catalunya del Nord i el català del sud

 

A desgrat d'un cert atractiu gairebé exòtic, el català de la Catalunya del Nord presenta una fesomia lingüística poc coneguda antigament i a l'actualitat. El català septentrional presenta un aspecte un xic diferent de la resta del català per mor de la seua trajectòria històrica divergent deguda a l'annexió a l’estat francès a conseqüència del Tractat dels Pirineus. Amb tot, aquesta varietat presenta alhora unes preocupacions semblants a les dels altres territoris de llengua catalana ja que es troba sotmesa a diverses pressions lingüístiques. Per una banda la pressió gairebé inexorable del francés, reforçat constantment per una migració contínua i creixent, i per l'altra una substitució parcial o total per un català normatiu difòs per l'ensenyament o certs estrats socials i/o polítics.

Després d’examinar breument la història del català de les terres del nord, sobretot des del seu declivi, malgrat l’activisme de finals dels segles XIX i XX, s’intentarà  de contemplar quina és la situació de la llengua a la societat nordcatalana i sobretot com ha evolucionat el català septentrional del segle XIX ençà a partir de materials lingüístics diversos entre els quals consten l’enquesta Sacaze del 1887 , desvelada  per Jordi Costa, i l’Atlas Linguistique des Pyrénées Orientales d'Enric Guiter, complementats amb algunes dades més recents.

 

 

Carles Batlle i Enrich (Wien)

Els Països Catalans: presència i absència en l’aprenentatge del català

 

En els últims anys han començat a aparèixer nous manuals d’aprenentatge de català per a no-catalanoparlants o estrangers que, si bé d’una banda n’amplien l’oferta (fins fa poc anys ben minsa), per l’altra evidencien una sèrie de mancances greus. El tema dels  Països Catalans, ja sigui referit a l’entorn socio-cultural o a la diversitat lingüística, ve tractat d’una manera molt diferent a la resta de manuals d’altres llengües. La ponència vol presentar un panorama general d’aquest tema i oferir la possibilitat d’entrar en un debat sobre possibles camins a seguir en la didàctica del català de cara a l’estudiant de fora de l’àmbit lingüístic del català.

 

 

Emili Boix i Fuster (Barcelona)

La mata de jonc dels Països Catalans: desintegració o coordinació

 

La presentació té tres parts. En la primera part exposaré l'experiència quotidiana que els ciutadans tenen de la comunitat lingüística i cultural comuna. En segon lloc em centraré en els problemes ( exògens i endògens) que planteja la manca d'un espai polític i comunicatiu comú i compartit. I en tercer lloc, m'atreviré a suggerir alguns millores perquà els països de llengua catalana siguin més que una entelèquia per a quatre lletraferits.

 

 

Joan Borja i Sanz (Alacant)

La narrativa oral: unitat i diversitat en l’imaginari popular dels Països Catalans

 

Al marge d’objectius polítics i d’interessos econòmics, sembla evident que els territoris de parla catalana constitueixen una unitat cultural on es comparteix, ultra la llengua —i ultra la història social, científica, literària, artística, etc.—, un notable conjunt de símbols, valors i models d’organització.

En aquesta comunicació ens proposem analitzar fins quin punt aquesta unitat cultural es tradueix també —o no— en una certa homogeneïtat del patrimoni etnopoètic. Són les mateixes, les rondalles que s’han explicat i s’expliquen al País Valencià, a Catalunya, a les Illes Balears, a la Franja de Ponent, al Carxe, a Andorra, a la Catalunya Nord i a l’Alguer? En són els mateixos, els referents llegendaris? Com d’unitaris o de diversos són els Països Catalans, en les formes populars de la imaginació i la fantasia?

 

 

Guillem Calaforra (València)

Heretgies, revoltes i sermons

Una mirada irònica a la història valenciana recent del concepte de Països Catalans

 

Quan Fuster, a principis dels anys seixanta, proposa anomenar Països Catalans la seva nació cultural (i lingüística), l’esquifit ambient valencianista es va revolucionar de manera gairebé immediata. Polaritzats en dos extrems irreconciliables per definició —el catalanisme essencialista i l’anticatalanisme espanyolista—, els partidaris i detractors de la proposta fusteriana semblaven dos blocs compactes destinats a xocar arrossegats per una certa necessitat històrica. Quaranta anys després, el panorama ideològic valencià al voltant d’aquestes qüestions és fragmentari i políticament inoperatiu. Les successives escissions de l’àmbit fusterià —que anomenarem amb termes com ara «tercera via», «valencianisme catalanista», «maximalisme», «tercera via 2.0», «valencianisme anèmic», «catalanisme wishful thinking», «exvalencianisme», etcètera— i les seves superposicions amb algunes varietats d’antivalencianisme —«espanyolisme anticatalanista», «anticatalanisme espanyol», «blaverisme clàssic», «blaverisme terrorista», «blaverisme electoral», «blaverisme sociològic», «blaverisme col·laboracionista», etc.— han donat lloc a un ambient en què els Països Catalans semblen ser un instrument proteic i multiforme. Concebut com una idea subversiva contra el colonialisme espanyol, les revoltes que ha propiciat han creat a partir d’ell les seves pròpies heretgies, els seus propis textos programàtics (sermons), respostes diverses al fracàs d’un terme que no ha arrelat de manera significativa ni a València ni a Catalunya. Ens proposem una anàlisi irònica d’aquesta història tot partint de l’aplicació d’un títol clàssic del mateix Fuster: Heretgies, revoltes i sermons.

 

 

Jaume Corbera Pou (Palma de Mallorca)

Per un model de llengua estàndard per als Països Catalans

 

La dinàmica diferent entre els diversos Països Catalans respecte al procés de normalització lingüística es manifesta clarament en les iniciatives preses a cada un dels territoris per a la fixació del model estàndard. El Principat de Catalunya, pioner en l'ensenyament, en la televisió, en la ràdio, en la premsa i en qualsevol iniciativa a favor de la llengua catalana, ha impulsat un model estàndard basat sobretot en el català central, i més concretament de Barcelona, partint de la suposició que el català modern ha de reflectir especialment el parlar urbà. Aquest model ha prescindit, en general, de la pròpia tradició literària i, molt especialment, de la tradició literària dels altres Països Catalans, principalment de València i les Illes Balears. Aquesta situació ha provocat desconcert en aquestes altres regions catalanes, on la reacció ha estat o bé la promoció d'un model propi indiferent al de Catalunya, sota el guiatge d'una institució normativa pròpia (el cas de València amb l'AVL), o bé un seguiment desorientat, ple de vacil·lacions i incoherències, del model de Catalunya, amb la conseqüència de l'aparició d'un estàndard balear que en molts de casos ignora les solucions tradicionals de la llengua culta. Seguint amb aquesta situació actual, en què no existeix un estàndard català realment adequat a la pluralitat dels Països Catalans, el resultat previsible és un allunyament dels models de Catalunya i València, que acabaran donant la raó als qui prediquen que en aquests territoris hi ha dues llengües diferents, i una separació de cada vegada més ampla entre els parlars populars insulars i la modalitat pretesament estàndard normalitzada, que pot provocar una desafecció dels propis parlants cap al procés normalitzador, estrany a llur sentiment lingüístic i vist com a interès extern.

Em propòs, amb el meu treball, remarcar quins són els elements que afavoreixen més la desunió entre les modalitats pretesament estàndard de les diverses comunitats, quins provoquen més confusió i quina podria ser l'alternativa a aqueixa situació confusa a l'actualitat.

 

 

 

Eusebi Coromina i Pou (Vic)

L’article personal: marcador dels gèneres periodístics en català

 

Una de les característiques idiosincràtiques del català és l’ús d’un article davant el nom propi de persones. L’article clàssic personal en i na ( < ‘n / ‘na < don / dona < domine / domina) té les seves arrels en l’origen de l’idioma (textos del XII). Si en un principi era un títol de cortesia aplicat a les persones de tots els estaments i de tot el domini lingüístic, avui és un mer presentador dels noms de pila, cognoms o sobrenoms.

Diverses llengües romàniques havien anteposat un article als noms de persona, especialment els de pila. L’italià, el francès i l’espanyol l’hi anteposen, encara que molt restrictivament, en registres orals espontanis i alhora d’algunes de les seves varietats territorials, especialment de zones rurals; el portuguès i el gallec, però, n’amplien l’ús (fins i tot en l’escriptura), sense assolir, però, la freqüència amb què s’empra en català.

En aquests idiomes l’ús de l’article comporta sempre una relació de familiaritat, coneixença o d’afecte respecte de la persona que és esmentada. En canvi, en català és una marca de registres orals no formals i també de l’escriptura que reflecteix certs registres propers a la llengua espontània o quotidiana, els quals empren sempre l’article davant el nom de gairebé qualsevol personatge o persona (viva, morta, cèlebre, anònima, mereixedora de respecte, catalana, no catalana, etc.). N’hi ha infinitat d’exemples en la narrativa (catalana o traduïda al català) i també en els diàlegs dels films o sèries de TV. Però en la pràctica periodística escrita d’avui la presència o bé l’absència de l’article personal constitueix una marca distintiva de diferents gèneres periodístics: des dels més objectius i amb un grau elevat de formalitat, que en prescindeixen, com ara la notícia (sense marques modalitzadores, és a dir, sense elements lingüístics que delatin la presència de l’emissor, les seves idees, apreciacions o judicis respecte d’allò que escriu), fins als més subjectius i sovint amb un grau baix de formalitat, com ara l’entrevista de personalitat o certs reportatges, passant per alguns textos d’opinió, que inclouem l’article davant el nom de persones.

 

 

Dari Escandell (Alacant)

Literatura catalana infantil i juvenil al País Valencià: presència, tendències i dades per a la reflexió

 

Al País Valencià, l'escola és —encara ara, immersos ja en la segona dècada del segle XXI— un dels grans bastions (quant a manteniment i difusió) de la cultura catalana. La presència de la llengua catalana en el sistema educatiu valencià ha assolit un grau de normalitat, si més no en les etapes d'ensenyament primàries, que —tan de bo— fóra expansible a tants altres àmbits socials.

A tot açò, des de la Universitat d'Alacant estem duent a terme un projecte de tesi doctoral que, sota el títol Literatura catalana infantil i juvenil: prospecció de tendències i hàbits de lectura en el sistema educatiu valencià, té entre altres objectius l'obtenció de dades quantitatives i qualitatives pel que fa a les preferències lectores en català entre els infants i els joves de les comarques valencianes meridionals.

Les respostes a preguntes com ara què llegeix (quines obres, quins autors) un jove que viu en un context sociolingüístic i sociocultural com —per exemple— la ciutat d'Alacant, responen, alhora, a interrogants del tipus: Podem parlar arreu de normalitat quant a la presència de la literatura catalana a escala infantil i juvenil? I respecte als autors, hi ha un equilibri assimètric —similar al de la literatura per a adults— entre autors valencians i autors de la resta del territori? En els indrets més meridionals, els «clàssics» catalans infantils i juvenils són els mateixos que en els diguem-ne nuclis centrals (demogràficament parlant) del territori? Enric Valor, Silvestre Vilaplana, Isabel-Clara Simó o potser Joaquim Carbó, Josep Vallverdú, Manuel de Pedrolo? O tal volta Rodoreda, Villalonga, Monzó? Per què? Aquests i altres interrogants són, en part, resposta a la temàtica sobre la qual pretén vertebrar-se el debat plantejat al 22è Col·loqui Germano-Català.

 

 

Patrick Eser (Marburg)

Die Països Catalans als Identitätsraum - politische Dimensionen territorialer Konzepte

 

Das Konzept der Països Catalans, dessen Verwendung nicht vor dem 19. Jahrhundert belegt ist, ist eng verbunden mit dem Diskurs des katalanischen Nationalismus. Als politischterritoriales Konzept, das die Einheit der katalanischsprachigen Länder behauptet, ist es vor allem in der aufkeimenden antifranquistischen Bewegung im Spätfranquismus wiederaufgelebt und auch bis in die Gegenwart territorialer Referenzpunkt gewisser Strömungen des katalanischen Nationalismus.

Ausgehend von der Rekonstruktion politisch-ideologischer Diskurse über die Països Catalans möchte ich die politisch relevanten Problemstellungen und Implikationen des Konzepts beleuchten, wobei nicht zuletzt die Bedeutung territorialer Konzepte für die Konstruktion von nationaler Identitäten beleuchtet werden soll. Grundlegende Fragen über politische Kollektive, die Debatten über Multikulturalität (die Dialektik zwischen sprachlicher Vielfalt und politischen Vorstellungen von Einheit/Identität) und den theoretisch-politischen Status von kollektiven Rechten werden das Feld aufspannen, in dem ich meine Beschäftigung mit den politischen Dimensionen der Països Catalans situiere.

 

 

Esther Gimeno Ugalde (Wien)

Adaptacions cinematogràfiques als Països Catalans: literatura, cinema i llengua

 

Mentre que la llengua catalana ha esdevingut un element unitari pel que fa a la literatura dels Països Catalans, al cinema la llengua comuna no ha pogut establir-se com a element definidor d’una cinematografia pròpia. L’objectiu d’aquesta presentació és analitzar les relacions entre la literatura i el cinema dels diferents territoris de parla catalana, posant èmfasi especial en les adaptacions fílmiques de novel·les en català escrites als Països Catalans. Observarem no només les mutacions i els canvis de codis que es produeixen quan s’adapta una novel·la per al cinema, sinó també les transformacions pel que fa a les llengües emprades.

 

 

Ingrid Haider (Wien)

La visibilitat del teatre a Catalunya i fora de les seves fronteres

 

Quina funció té el teatre català als escenaris del país i fora de les  seves fronteres? La visibilitat d'una cultura és molt important per a un país que es planteja continuament la seva identitat, i el teatre, com a genère visual que és, és una eina importantíssima per presentar i representar-se. 

En els temps de crisi s'han reduït els espectacles a Catalunya, però un nou projecte europeu atrau l'atenció: Domènech Reixach serà director del Théâtre de l'Archipel de Perpinyà amb un programa de la Unió Europea d'eliminar fronteres mitjançant intercanvis culturals. Per primera vegada es planteja fer estrenes en català, un idioma que no és oficial a l'Estat francès. Una fita serà la de donar relleu i més visibilitat a la capacitat de creació de la cultura catalana.

 A la meva ponència parlaré de la situacíó del teatre català avui en dia i també plantejaré quines conseqüències pot tenir la projecció del teatre català a Europa per la seva identitat?

 

 

Maria Lacueva Lorenz (Heidelberg)

Els primers “països catalans”: Benvingut Oliver i la seva introducció a la Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa (1876)

 

El 1978, Joan Fuster publica a Serra d'Or l'article “Països Catalans, 1876”, on reivindica la figura de Benvingut Oliver i Esteller (Catarroja, 1836 - Madrid, 1907). Sembla que aquest advocat i historiador del dret, membre de la Reial Acadèmia de la Història i de les Bones Lletres de Barcelona i de la Real Academia de Historia de Madrid, va ser la primera persona en utilitzar el terme “países catalanes”, i ho va fer a la introducció de la seva obra magna, la Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, publicada a Madrid el 1876.

Fuster ja es queixava, però, perquè: “aquest senyor no sol ser esmentat en els estudis sobre la Renaixença, ni tan sols en els referents a la parcel·la valenciana de la Renaixença”. Com que la situació no ha canviat gens des d'aleshores per aquest intel·lectual valencià i continua sense despertar gaire interès dins el món acadèmic, ens hem proposat fer una petita anàlisi d'aquell primer text, el qual ens ha semblat  peoner per diversos motius. En primer lloc, per la clara distinció entre Corona d'Aragó i “països catalans” que proposa. En segon lloc, per basar la unitat nacional (la “nacionalidad” diu ell) no només en la història o la llengua, sinó també en el dret comú. I en tercer lloc, per ser el primer intent cartogràfic dels Països Catalans, ja que delimitarà ben clarament algunes de les fronteres que avui gaudeixen d'un mínim consens.

 

 

Christian Lagarde (Perpinyà)

Nord com a part dels Països Catalans: una inclusió òbvia però problemàtica

 

Catalunya Nord és, per les altres entitats incloses dins l’espai dels Països Catalans, alhora el mateix i l’altre. I també funciona a l’inrevés. El pes d’una frontera política denunciada però present, es va imposant tant a les realitats (de tipus lingüístic i cultural, i per cert, de manera conjuminada, polític i econòmic) com a les representacions (relacionades aquestes amb tota una sèrie de prejudicis ideologitzats)

Provaré doncs de creuar per una banda una anàlisi que confronti realitats i representacions, i per l’altra banda una altra anàlisi de tipus transfronterer que confronti les mirades des del “Sud” i des del “Nord” de l’Albera, per tal d’intentar (ja que es tracta d’una problemàtica complexa i relliscosa) avaluar la voluntat d’integració de Catalunya Nord en els Països Catalans i el camí que queda per recórrer per a aconseguir-ho.

 

Isidor Marí i Mayans (Eivissa)

Els Països Catalans: una realitat innominable?

 

La necessitat d’una denominació conjunta per a les terres de llengua catalana s’havia posat de manifest almenys des de la represa d’una dinàmica cultural comuna durant la Renaixença.

Quan la cultura catalana va poder recuperar una certa presència pública en el període de postguerra, Joan Fuster (Qüestió de noms, 1962) va proposar la denominació de ‘Països Catalans’ amb aquesta finalitat, i fins a la transició democràtica aquest va ser un nom extensament utilitzat, sense objeccions rellevants.

Seria precisament al País Valencià on sorgirien, a partir de la segona meitat dels anys 1970, les contestacions més dures respecte al terme ‘Països Catalans’, com a focus principal de la negació rotunda de la més mínima catalanitat lingüística i cultural dels valencians: la negació dels vincles històrics de catalanitat servia per a impedir uns vincles futurs de cooperació lingüística, cultural i política que podien qüestionar l’hegemonia de la llengua, la cultura i la nació espanyoles.

El problema és que les pressions que s’han exercit contra la denominació de Països Catalans no sols han fet que s’abandonés el terme, sinó també que quedi greument desdibuixat el reconeixement de la realitat que aquest nom volia designar –una comunitat de llengua, amb afinitats culturals històriques i amb capacitat de construir un projecte de futur compartit. Aquestes pressions han tingut un efecte molt notable fins i tot en amplis sectors del catalanisme polític i cultural. La conseqüència és que s’ha diluït la capacitat d’autodefinir-nos i de protagonitzar projectes comuns, no tan sols polítics, sinó econòmics, culturals, comunicatius i fins i tot lingüístics.

La negació de la realitat, de la llibertat i de la capacitat de definir un futur autocentrat tenen conseqüències greus, que caldria contestar amb força des de l’evidència internacional que, en el context de la globalització, totes les comunitats de llengua legitimen estratègies de futur conjuntes.

 

Sebastià Moranta Mas (Frankfurt a.M. / Marburg)

Crítica dels conceptes Països Catalans i România Mare en el discurs nacional a Espanya i a la República de Moldàvia

 

Ens proposem comparar els trets argumentatius d’un tipus concret de discurs polític (i sociolingüístic) a Espanya i a la República de Moldàvia, basant-nos en una tria de textos que reflecteixen respectivament una ideologia nacional espanyola (no-catalana) i moldava (no-romanesa). Al centre d'aquest debat se situa la crítica implícita o explícita del concepte de “Països Catalans” i d'altres de relacionats o equiparables (“catalanisme”, “pancatalanisme”; “România Mare”, “românism”). Entenem que la situació sociopolítica a Moldova amaga paral·lelismes reveladors amb les cultures perifèriques de l'Estat espanyol. Així ho va veure també K. Bochmann (1999), que va acarar en un article els casos gallec i moldau (“À l'Est comme à l'Ouest: où les extrêmes (géographiques) se touchent: Galice et Moldavie devant le problème de la langue”), en un enfocament que ens ha suggerit el paper que voldríem presentar en aquesta secció temàtica.

Entre el corpus de textos analitzats destaquem, per al cas català, alguns articles d’opinió extrets de la premsa liberal-conservadora espanyola i de diverses plataformes que es dediquen a difondre el secessionisme lingüístic valencià i balear. D’aquests punts de vista es desprèn la vigència d’aquella “méfiance anticatalane” de què parlava R. L. Ninyoles, tant com el blasme reiterat d’una suposada idea “imperialista” encaminada a assimilar culturalment i política la resta de territoris catalanoparlants més enllà de la Catalunya estricta. Quant al debat nacional (i lingüístic) a Moldova, partirem d’un passatge de la introducció de V. Stati (2003) al seu Dicţionar moldovenesc-românesc. Així mateix es comentarà un discurs televisat del president V. Voronin de principis d’abril de 2009, amb motiu dels aldarulls que es van produir a Chişinău arran de la victòria comunista a les eleccions legislatives, i dels quals aquell féu responsable un “românism fondamentalist şi agresiv” promogut per les autoritats de Bucarest.

 

Klaus-Jürgen Nagel (Barcelona)

“Mittelmeerschienen”, “Euroregionen” und die Frage der Països Catalans

 

Die Regierungen Kataloniens, des País Valencià und der Balearen sind aktiv in der Zusammenarbeit mit anderen Regionen Europas. In einigen Fällen sind die Partner Teil der Països Catalans. Hat dies bei der Partnerwahl eine Rolle gespielt? Welchen Stellenwert hat die gemeinsame Sprache in den Programmen dieser Partnerschaften? Analysiert werden zunächst die “erste”, unter der Regierung von Jordi Pujol initiierte Euroregió, und die verschiedenen Versionen des Arc Mediterrani. Schließlich befassen wir uns ausführlich mit der “zweiten”, von Pasqual Maragall initiierten Euroregion, die alle Països Catalans Spaniens und Frankreichs zusammenführen wollte, und untersuchen die zugrunde liegenden Intentionen und Interessen der Beteiligten. Wir stellen die Frage, ob das partielle Scheitern dieser Initiative mit der Frage der Katalanischen Länder verbunden ist, und untersuchen zu diesem Zweck besonders die Positionen der Comunitat Valenciana , der Balearen, und Aragons.

 

 

Damià Pons Pons (Palma de Mallorca)

Els Països Catalans, un territori lingüístic, una nació cultural

 

A partir de l’acceptació de la idea que el conjunt de territoris on històricament s’ha desenvolupat la llengua catalana formen una nació cultural, l’objectiu de la ponència serà doble: d’una banda, determinar quin són els elements i les situacions de normalitat o de anormalitat que els PPCC presenten a hores d’ara com a nació cultural; de l’altra, analitzar si l’espai lingüístic del català, contemporàniament i en l’actualitat, hi ha funcionat realment, com a nació cultural.  Es tractarà de plantejar tot un conjut de qüestions, i de reflexionar-hi. Entre d’altres, les següents:  fins a quin punt la legislació existent (Constitució espanyola, Estatuts d’Autonomia, Lleis de normalització lingüística, principis normatius d’àmbit europeu o universal) li atorguen o li neguen la condició de nacional a la cultura històrica compartida pels catalans, valencians i balears?; les polítiques culturals impulsades pels diferents governs autonòmics els darrers trenta anys, de quin signe han estat?; la majoria de la població establerta als PPCC, tant l’autòctona com la immigrada, quina consideració i actitud té envers la llengua catalana i la cultura que s’hi expressa?; quina és la fluïdesa i la intensitat dels fluxos d’intercomunicació i d’intercanvi cultural entre els diferents territoris?; els PPCC en la seva totalitat funcionen o no com un únic mercat cultural?; quin és el joc d’hegemonies entre la cultura d’expressió catalana i la d’expressió castellana a l’interior dels PPCC?... La ponència conclourà amb un diagnòstic global sobre la situació actual, assenyalant la complexitat i les contradiccions que la caracteritzen.

 

 

Miquel Àngel Pradilla Cardona (Tarragona)

Comunitat lingüística vs comunitat sociolingüística: un debat inacabat en el marc de la Catalanofonia             

 

Cada cop és més freqüent trobar veus que apunten a l’establiment peremptori d’una comunitat (socio)lingüística sòlidament travada com un dels grans reptes amb què la llengua catalana ha d’encarar el futur. El seu àmbit territorial acull una quantitat ingent de tensions disgregadores que la fan especialment vulnerable en un món global, que es regeix amb criteris de mercat. I d’aquest funcionament tribal, amb intensitat i tradició diferents, no n’és exempt cap dels set territoris que el confomen.

La catalanofonia, denominació sintètica que us proposem, serà concebuda com una comunitat territorialment i sociopolíticament diversa i amb una història social plena de clarosbscurs, amb una llengua històrica acolorida per una policromia de matisos dialectals i una varietat normativa que malda per assolir una síntesi satisfactòria entre la diversitat esmentada i la necessària unitat de tot model referencial. Una comunitat que ja no es pot imaginar sense la concurrència de moltes altres llengües.

En les línies que segueixen, el lector hi trobarà una reflexió sobre la catalogació nacional del conjunt territorial. I des de la impugnació de la seua assignació apriorística s’esbossarà una aproximació al concepte de comunitat comunicativa. La hipòtesi que es defensa pren suport en la naturalització de la interacció comunicativa en el marc d’una comunitat d’interessos.

 

Hans-Ingo Radatz (Bamberg)

Gal.lo-romànic = heavy, ibero-romànic = light -- un nou esguard sobre el tema de la "subagrupació del català"

 

El debat sobre la posició del català respecte als conceptes d'Ibero-romània i Gal.lo-romània, que durant un temps va fer córrer molta tinta, mai no es va donar per clos, però sí per abandonat. Si pretenem reobrir-lo ara, és per l'observació de que, al seu temps, dos aspectes importants no van figurar prou als arguments bescanviats: 1. el vessant sintàctic i 2. el canvi tipològic que el català ha anat experimentant durant els passats nou segles. Sugerim, per tant, reformular la pregunta clàssica "Què és el català?" en la seva versió dinàmica "D'on ve el català i cap a on va?". Argumentarem que el català dels segles X i XI era encara una llengua de fort encuny gal.loromànic i que la seva història interna d'aleshores ençà té com a patró central l'abandonament de solucions gal.lo-romàniques a favor de solucions convergents amb la ibero-romània. Vist sota aquest angle, el vell debat cobreix rellevància també per un debat molt més recent (i més pragmàtic) sobre el model de llengua escrita més idoni, conegut com "la polèmica del català light": la gran majoria dels elements sintàctics, idiomàtics i lèxics incriminats com a "heavy" són les solucions tradicionals i gal.lo-romàniques mentre que les alternatives "light" solen ser les ibero-romàniques, convergents amb el castellà.

 

 

Jesús Revelles Esquirol (Palma de Mallorca)

Els Països Catalans de Josep Pla

 

Un «jo» sense referents no es pot construir. Una manera eficaç d’obtenir la individualitat és socialitzant-la des d’un col·lectiu exterior —viatges— o interior —falses identitats. En la comunicació que proposo pretenc analitzar els llibres de viatges de Josep Pla que transcorren a les Illes Balears, al País Valencià i al Principat. El narrador planià, tot centrant-se en aspectes concrets, com l’econòmic o el lingüístic, no deixa passar l’ocasió i reflexiona tant sobre el futur de la Península Ibèrica com sobre les diferències entre els Països Catalans i la resta de pobles peninsulars. Pla utilitza els Països Catalans com a «museus de valors» per reivindicar quelcom com el mediterranisme o l’iberisme. L’escriptor parteix d’una base històrica real per entendre i proposar alteracions territorials a l’ordre centralista espanyol. Si Wittgenstein vinculava els límits del seu món als del llenguatge, els límits del «món planià» estan molt relacionats amb la llengua, la geografia i el paisatge dels Països Catalans.

 

 

Stephan Rixen (Bayreuth)

Katalanische Kultur und interkatalanischer Kulturkontakt als Thema der Autonomiestatute in den katalanischen Ländern

 

Die spanische Verfassung (CE) verbietet den Zusammenschluss („federación“, „federació“) der Autonomen Gemeinschaften (Art. 145 Abs. 1 CE). Allerdings gewährt sie den Autonomen Gemeinschaften das Recht, untereinander Abkommen zu schließen, wobei den Cortes Generales (Corts Generals) bestimmte Kontrollbefugnisse zustehen (Art. 145 Abs. 2 CE). Vor diesem Hintergrund kennen die Autonomiestatute Kataloniens, der Valencianischen Gemeinschaft und der Balearischen Inseln Regeln über die Kooperation zwischen den Autonomen Gemeinschaften, die z.T. auch „altres instruments de col·laboració“ (Art. 12 Autonomiestatut Kataloniens) als förmliche Verträge vorsehen. Jedes Statut widmet sich zudem – allerdings unterschiedlich intensiv – der Sicherung des kulturellen Erbes und der Pflege der Kultur, insbesondere der Sprach- und auch der Erinnerungskultur.

Der Vortrag geht von einer kulturwissenschaftlich inspirierten Rechts- und Verfassungstheorie aus. Seit einigen Jahren findet sie international (cultural turn) und auch im deutschen Sprachraum immer mehr Beachtung.2 Autonomiestatute – der Sache nach (Regional-)Verfassungen – sind nicht nur Ansammlungen von Regeln, die politische Herrschaft zweckmäßig organisieren. Sie haben zugleich eine Tiefenstruktur, die man als ihre „symbolische Funktion“ bezeichnen kann. Verfassungstexte, auch Autonomiestatute, speichern in der spezifischen Verbindlichkeitsform des Rechts das kulturelle Selbstverständnis einer Gemeinschaft, das so gleichsam auf Dauer gestellt, d.h. zum Gegenstand formalisierter Selbstvergewisserung wird. Zugleich drängen Rechtstexte, also auch die Autonomiestatute, auf Realisierung, soll heißen: Sie stellen institutionelle Rahmen zur Verfügung, in denen das kulturelle Selbstverständnis unter den gegebenen politischen Realverhältnissen verlässlich entwickelt und kommuniziert werden kann. Die Kooperationsregeln in den Autonomiestatuten haben so eine dienende Funktion bei der effektiven Durchsetzung von Konzepten katalanischer Kultur.

Der Vortrag erläutert die unterschiedlichen kulturbezogenen Regelungen der Autonomiestatute. Zum Teil heben sie den Wunsch nach kulturellem Austausch zwischen den katalanischen Territorien deutlich hervor (siehe etwa Art. 5 des Autonomiestatus der Balearischen Inseln: „territoris amb vincles lingüístics i culturals amb les Illes Balears“, ähnlich Art. 12 des Autonomiestatuts Kataloniens, der noch die „vincles històrics“ nennt). Zum Teil wird die „diversitat cultural“, die „identitat diferenciada“ und das „concepte cultural propi en l’estricte marc geogràfic“ betont (vgl. die Präambel, Art. 1 und Art. 12 des valencianischen Autonomiestatus). Die Kooperationsregeln unterscheiden sich dementsprechend nach dem Grad ihrer Kooperationsfreundlichkeit, und entsprechend divergiert das Maß des rechtlich gewünschten

interkatalanischen Kulturkontakts.

Das Referat wird in katalanischer Sprache gehalten.

 

 

Jaume Sobrequés i Callicó (Barcelona)

La Confederació dels Països Catalans o Corona d'Aragó (segles XII-XVIII)

 

Des del segle XII fins a principis del segle XVIII, Catalunya, Aragó, València i Mallorca varen integrar la confederació anomenada Corona d'Aragó des del segle XIII. Els que un dia serien conegits com els Països Catalans, amb una llengua comuna, formaren, doncs, part d'aquesta singular estructura política de signe confederal. Cada regne tenia les seves pròpies institucios d'autogovern (corts, Generalitat des del segle XIV, dret p`ropi, etc), però tenien un mateix rei i una superestructura d'Estat conjunt. El seu origen cal situar-loi al segle XII, amb la unió dinàstica del regne d'Aragó amb el Principat de Catalunya. Es va enriquir, al segle XIII, amb la conquesta de Mallorca i de València, i va resistir el concepte unitarista de Castella, quan durant el regnat dels anomenats Reis Catòlics, la Corona d'Aragó i de Catella es varen unir sota un mateix sobirà. Això va donar lloc a una estructura política sense precedents a l'Europa d'aquells segles, i només una guerra perduda, la de Successió, contra Felip V va posar-hi fi no sense una duríssima repressió contra Catalunya, Aragó i València. La meva ponència estudia els diversos aspectes d'aquesta estructura política i de la concepció constitucional que hi donava suport.

 

 

Agnès Toda i Bonet (Tarragona)

Il Concurs Literari de la Selva del Camp (1962): Premi Diccionari català-valencià-balear

 

El 1962 en el marc del II Concurs Literari de la Selva del Camp es convoca el Premi Diccionari català-valencià-balear, amb caràcter extraordinari amb motiu de la total publicació d’aquesta obra, dedicat a un treball «que proposi unes denominacions més encertades pels homes, les terres i la llengua dels Països Catalans»; un premi al qual es van presentar cinc concursants i que, finalment, va anar a parar a dos d’aquests concursants: Joan Fuster amb la seva encomiable obra Qüestió de mots i Santiago Sobrequés amb A la recerca d’una denominació comuna per als homes i les terres dels països catalans. Els dos apostaven per la denominació «Països Catalans» i, segons el jurat, en els dos s’oferien «elements de judici i sòlides opinions». Analitzarem les aportacions dels dos autors en l’obra respectiva per tal d’apostar per aquesta nomenclatura.

 

Francesc Vallverdú (Barcelona)

Català: glotònim no qüestionat, gentilici qüestionable?

 

Generalment, el nom que designa una llengua coincideix amb el nom que es refereix a un país o els seus habitants. De tota manera, en el cas de les llengües més  difoses aquesta equivalència no es dóna: així, el significant anglès només es refereix com a gentilici a Anglaterra, mentre que com a glotònim té un abast molt més gran. És a dir, un nord-americà o un australià no és considerat mai anglès, malgrat que aquest sigui el seu idioma nacional. En conseqüència, per especificar el seu codi lingüístic en dirà anglès nord-americà o anglès australià.