Pilar Arnau i Segarra (Lübeck/Palma)

La recreació dels móns fantàstics de Pau Faner

 

L’extensa obra narrativa de Pau Faner (Ciutadella, 1949), formada per més de trenta obres publicades, és l’objecte d’un estudi que estic realitzant actualment. Es tracta de l’anàlisi d’un univers narratiu caracteritzat per dos elements fonamentals: el surrealisme –que trobem també en la seua obra pictòrica– i el realisme màgic, d’arrels mediterrànies. Som davant, però, d’una fabulació centrada exclusivament en un passat vinculat a elements històrics (molt sovint) intrínsecs a l’illa de Menorca. El meu objectiu primordial serà analitzar la relació entre els paràmetres històrics i la fabulació dins el marc d’una literatura volgudament fantàstica.

 

 

Gero Arnscheid (Bochum)

Carles Porta: Tor, tretze cases tres morts, ‘30 minuts’ i un èxit literari. Del documental a la docuficció

 

Am Anfang steht ein Mord in einem winzigen, fast völlig verlassenen Dorf, dessen Täter (und dessen Motiv) unbekannt bleibt – was aber gerade deshalb weitere Gewalttaten und das völlige Scheitern der nichts weniger als idyllischen dörflichen Gemeinschaft zur Folge hat. Dies geschah tatsächlich in dem katalanischen Pyrenäendorf Port, das noch aus dreizehn Häusern besteht und kaum mehr Einwohner hat. Das Gewaltverbrechen und der ›offene Schluss‹ waren für den Fernsehjournalisten Carles Porta (*1963) der Ausgangspunkt für einen 30-minütigen Dokumentarfilm, den er 2005 zu einem umfangreichen Roman (Tor. Tretze cases i tres morts. Barcelona: La Campana) umgearbeitet hat, der zwischenzeitlich auch in deutscher Übersetzung vorliegt und hierzulande als ›Tatsachenroman‹ (so der Untertitel der deutschen Fassung Tor, das verfluchte Dorf. Berlin: Berlin-Verlag 2007) vermarktet wird.

Der Sektionsbeitrag verfolgt ein doppeltes Ziel: zum einen will er das Werk in der Mode des hybriden Genus »docuficció« verorten, für das Truman Capotes ›Roman‹ In Cold Blood (1966) ein frühes und Andrea Maria Schenkels Kriminalroman (!) Tannöd (2006) das vielleicht jüngste und zumindest in Deutschland das erfolgreichste Beispiel ist. Zum anderen wird der Beitrag auf jene – vom Autor als ›realistisch‹ bezeichneten und bewusst eingesetzten – fiktionalen Elemente eingehen, anhand derer im Text eine spezifische ›Katalanität‹ konstruiert wird, die, so will es scheinen, für den Erfolg des Romans sowohl in seiner deutschen als auch in seiner kastilischen Übersetzung (Tor, la montaña maldita, 2006) von erheblicher Bedeutung gewesen ist.

 

 

Verena Berger (Wien)

’Papalotl, papallona’- Identitat i alteritat entre deconstrucció i (re)construcció: Paraules d`Opoton el Vell, de Avel∙lí Artís-Gener

 

Des del seu exili a Mèxic, l’escriptor Avel∙lí Artis-Gener ha creat una de les novel.les catalanes més destacades del segle XX: En Paraules d’Opoton el Vell (1968) sustitueix el tema del descobriment d’Amèrica, que Tzvetan Todorov va considerar un dels esdeveniments més importants de la història de la humanitat, per la conquesta del Vell Món. Aquesta contra-conquesta, o sigui la conquesta a la inversa, és realitzada per un grup d’asteques que creuen l’Atlàntic a finals del segle XV a la recerca del déu Quetzalcóatl I arriben amb les seves embarcacions en les costes de Galícia.

A l’estil de les cróniques o d’una relació de viatges, a mig camí entre la ficció literaria i la historiografia, Artis-Gener contrasta, per una banda, la cultura de Mèxic, el seu país d’adopció com a exilat, amb la d’Espanya – concretament Galícia –, i, per l’altra, llengües com el náhuatl, el castellà i el català, de manera que en la novel∙la Paraules d’Opoton el Vell es dóna la referència en clau a la imatge de Catalunya. Analitzarem, per tant, els nivells narratius de la novel∙la d’Artis-Gener en tant que l’autor deconstrueix i (re)construeix la identitat i l’alteritat del subjecte i del col.lectiu a partir dels contrastos entre memòria i ficció, tradició i creació i l’ús del plurilingüisme.

 

 

Nùria Codina Solà (Tübingen/Vic)

Literatura catalana, globalització i immigració: Najat El-Hachmi i Laila Karrouch

 

Abordar críticament la literatura catalana del segle XXI –o la literatura de qualsevol nació– comporta, tal com sosté Homi K. Bhabha a The Location of Culture, la necessitat de superar els vells criteris que la defineixen com una unitat tancada i autàrquica, reduïda a un únic origen cultural i geogràfic. A causa de fenòmens com la globalització, la immigració, l’exili o la diàspora cultural i política, les societats actuals han esdevingut transculturals i plurilingües. Aquest fet ha tingut importants repercussions en les literatures corresponents.

En la meva comunicació analitzaré l’obra de les escriptores Najat El-Hachmi i Laila Karrouch, ambdues de procedència marroquina i amaziga, com dues manifestacions de transculturalitat en la literatura catalana actual. No es tracta, en cap cas, d’un fenomen marginal, com ho demostra el fet que la novel·la L’últim patriarca, de Najat El-Hachmi, hagi estat guardonada el 2008 amb el Premi Ramon Llull i hagi obtingut un èxit comercial considerable. A més, compararé aquest fenomen amb la literatura d’immigració alemanya, on autors d’origen turc com Feridun Zaimoglu o Emine Sevgi Özdamar han obtingut un ampli reconeixement per part de la crítica literària.

 

 

Lluïsa Cotoner Cerdó (Vic)

Mallorca versus <st1:City w:st="on"><st1:place w:st="on">Barcelona</st1:place></st1:City> a l’obra narrativa de Carme Riera: memòria d’una dissemblança

 

A l’obra narrativa de Carme Riera esdevé fonamental la descripció de l'entorn geogràfic, històric i social on es desenvolupa la vida dels personatges, que només resulten versemblants com a producte d'aquestes determinades circumstàncies on es troben inserits. D'altra part, la majoria dels personatges dels seus contes i novel·les estan vinculats amb Mallorca i/o amb Catalunya, concretament, amb Barcelona. Tanmateix, l'ànalisi de la construcció i de-construcció d'ambdós entorns fa palesa la dissemblança que l'autora estableix entre l'un i l'altre, naturalment sobre la base d’una mateixa llengua i cultura. Aquesta comunicació té com a objectiu descriure com es produeix la representació de Mallorca i Barcelona com a espais simbòlics de l’imaginari rierià i plantejar-ne l'evolució des de les primeres narracions rierianes, el recull Te deix, amor, la mar com a penyora (1975), fins a la última de les seves novel·les Amb ulls americans (2009).

 

 

Maria Dasca Batalla (Paris)

La influència de la lost generation en la narrativa catalana dels anys 40 i 50

 

L’objectiu d’aquesta comunicació és analitzar la influència dels autors de l’anomenada, per Gertrude Stein, lost generation en la narrativa catalana dels anys quaranta i cinquanta. En concret, la recerca es planteja: a) a partir de l’anàlisi de la bibliografia crítica existent sobre l’obra de dos dels seus representants més conspicus, que són introduïts en l’àmbit literari català abans i després de la guerra civil: Ernest Hemingway i John Dos Passos; b) a partir del buidatge de les publicacions que en fan divulgació, especialment Destino i Laye.

Com remarca Josep M. Castellet en un estudi de 1958, la recepció de l’obra de la lost generation està estretament relacionada amb l’atmosfera creada abans i després de la segona guerra mundial, marcada per l’escepticisme i l’emergència d’un individualisme a ultrança. L’adopció d’un model de vida nòmada i el contacte amb Europa permeté a autors com Hemingway de retratar una realitat, ja fos americana o europea, marcada per la distància. Els protagonistes de les seves novel·les, com, en part, els de l’anomenada novel·la social catalana (d’Estanislau Torres i Josep M. Espinàs), són personatges en crisi, amb una actitud vital que en la postguerra europea s’identificarà amb l’existencialisme i que testimonien un món en descomposició interna. En aquest sentit, la presència d’individus identificats com els típics americans desplaçats pot relacionar-se, pel que fa al seu valor representatiu, amb molts dels personatges d’Espinàs, atesa la crisi existencial, l’étrangeté, que els afecta.

Influïts per l’obra de Dos Passos, Caldwell i Hemingway, a Catalunya es desenvolupa una novel·la desproveïda de subterfugis literaris, que, en línies generals, se situa entre dos pols: el realisme psicològic de la condició humana i la crítica neorealista. Es tracta d’una obra referida al moment present, segons la preferència per l’ara i aquí del model neorealista i que sol resoldre’s en la idea d’un humanisme solidari. Pel que fa a les tècniques, hi ha una alternança entre narració simultània, en present o retrospectiva. En el cas de l’obra de Vicenç Riera Llorca, la ficció s’aproxima, a la vegada, a la pretesa objectivitat realista mitjançant estratègies narratives com el collage o l’ús de nombrosos diàlegs, ja utilitzats en l’obra de Dos Passos. En aquest sentit, predomina un narrador heterodiegètic amb focalització zero que refereix la història d’uns personatges importants tant per la seva representativitat com per la individualització que els dóna l’autor. La influència de la lost generation es palesa en la creació d’un joc de perspectives, i, en concret, en l’establiment d’un joc simultaneista ja utilitzat en la tècnica cinematogràfica del crossing up. En aquest darrer aspecte és evident la influència del cinema i de narradors com Hemingway, Dos Passos, Caldwell o Steinbeck, veritables renovadors del llenguatge novel·lístic contemporani.

Finalment, cal recordar la importància d’aquesta recepció, una recepció que ha estat comparada, tant per la seva riquesa literària com pels canvis que introduí a nivell de l’expressió formal, amb la recepció de la novel·la llatinoamericana, que es convertí en un dels principals revulsius de la ficció de postguerra. En el primers anys del franquisme l’aportació d’aquests novel·listes nord-americans, coneguts d’ençà dels anys 30, deixà una petja inesborrable. Tant per la diversitat de les seves propostes com per les variants introduïdes en les seves adaptacions, generaren un interès viu, la permanència del qual ha estat demostrada clarament per les reedicions de les seves traduccions i de les seves obres.

 

Breu síntesi bibliogràfica

-CASTELLET, José M., La evolución espiritual de Ernest Hemingway, Madrid, Taurus Ediciones, 1958.

-CHAMPEAU, Geneviève, Les enjeux du réalisme dans le roman sous le franquisme, Madrid, Casa de Velázquez, 1993.

-MAGNY, C. E., L’age du roman américain, París, Éditions du Seuil, 1948.

-SIMBOR, Vicent, “Josep M. Espinàs: l’aparició del Neorealisme en la literatura catalana”, dins El realisme compromès en la narrativa de postguerra, Barcelona, PAM/Biblioteca Interuniversitària de Filologia Valenciana, 2005, ps. 143-182.

-STRAUMAN, Heinrich, The literary reputation of Hemingway in Europe, New York, NY University Press, 1965.

-VALL, Xavier, “Aproximació a la influència de l’existencialisme en la literatura catalana de postguerra”, dins Els anys de la postguerra a Catalunya (1939-1975), cicle de conferències fet al CIC de Terrassa Curs 1987-1988, Barcelona, PAM, 1994, ps. 59-72.

 

 

Anna Esteve Guillén (Alacant)

Evolució dels dietaris de viatge

 

L’explosió del gènere dietarístic és un dels fenòmens més impactants que ha afectat la literatura catalana contemporània de les darreres dècades. Les característiques pròpies d’aquesta forma d’escriptura resulten atractives en els temps que corren: la fragmentació de l’individu, l’acceleració del temps i la hibridació dels gèneres troben una forma d’expressió idònia en les planes d’un dietari.

Aquest interés renovat ens ha fet revisar la producció dietarística catalana més recent i parar atenció en una modalitat amb una vasta i consolidada tradició: els dietaris de viatge.  Com sabem, l’experiència del viatge ha estat sempre un motiu d’escriptura i ha originat algunes obres de rellevant importància. L’objectiu de la nostra  comunicació és analitzar, a través d’algunes mostres representatives, la naturalesa dels dietaris de viatge i, molt especialment, resseguir les transformacions que ha patit aquesta forma d’escriptura al llarg del segle XX. Posarem especial atenció, d’una banda en els nous espais en què transcorre l’aventura del viatge i, d’una altra en la manera de plasmar en el text la vivència d’aquests periples. Per a tal propòsit, ens basarem en obres distants cronològicament i que abasten territoris també diversos que ens permetran copsar-ne l’evolució. Des de La Ruta blava, de Josep Maria de Sagarra, en què relata el seu periple de Marsella a Haití, l’any 1937, fins a l’innovadora proposta de Ramon Farrés, en D’un lloc l’altre; fent una parada en altres obres com ara Satan estima Berlín, de Gabriel Janer Manila o el Viatge pels gran magatzems, de Josep Maria Espinàs.

 

 

Àngels Francés Díez (Alacant)

Des dels marges: els personatges femenins de Maria Barbal

 

L’objectiu d’aquesta proposta és explorar la construcció de la identitat dels personatges femenins de Maria Barbal, una de les escriptores més importants del panorama literari català actual. M’interessa especialment el testimoni d’Emma, que en primera persona explica part de la seua vida en el llibre homònim; el de Simoneta i al seua filla, de Bella edat, i els de Rita i Conxa, que protagonitzen País íntim i Pedra de tartera, respectivament. La xarxa intertextual que es configura a través d’aquestes novel·les es presta a una anàlisi comparada que ens mostre la mirada de dones en crisi, perdudes en malsons del passat —la guerra, la dictadura— i del present —l’abandonament, la supervivència i la misèria en el carrer, l’anorèxia, etc. La comparació entre aquestes mirades de dona, des dels marges, es revela fructífera per a esbrinar quina visió del món ens volen mostrar les nostres escriptores contemporànies.

 

 

Roger Friedlein (Bochum)

Der Modernismus als Diskursdifferenzierung – Jaume Massó i Torrents (1863-1943)

 

Am Anfang der katalanischen Literatur des 20. Jahrhunderts (literatura contemporània) steht der Modernismus der Jahrhundertwende, und dies nicht allein aus Gründen der Chronologie und der Tradition. Der Modernismus leitet die gedankliche Neuausrichtung im Hinblick auf das Selbstbild der katalanischen Sprechergemeinschaft ein, die im Noucentismus konzeptualisiert und institutionell umgesetzt wird. Er tut dies mit der bekannten Wende des Interessensfokus von der eigenen mittelalterlichen Vergangenheit, um die sich die Renaixença-Bewegung gekümmert hatte, hin zur Rezeption neuester Entwicklungen aus Mittel- und Nordeuropa. Es setzt hier der bis heute präsente Diskurs ein, der die katalanische Kultur nicht mehr allein als regionale Ausprägung des Hispanischen zu definieren sucht.  In der Literatur hat dies scheinbar paradoxerweise zur Folge, dass identitäre Thematiken gerade verschwinden. Parallel dazu bildet sich dagegen – emblematisch bei Valentí Almirall – ein spezifisch politischer, theoretischer Diskurs aus. Diese Diskursdifferenzierung zwischen Literatur und Politik bestimmt den Modernismus im Kern und legt die Grundlage für die Literatur des 20. Jahrhunderts. Exemplarisch lässt sich dieser Wandel an der Figur des Gelehrten und Dichters Jaume Massó i Torrents (1863-1943) aufzeigen, Autor der Croquis pirinencs (1896) und des Librettos zu der modernistischen Oper La Fada (1895), aber auch von Fachliteratur wie dem Repertori de l'antiga literatura catalana (1932). Vor diesem Hintergrund wird ein Vergleich mit dem hispanoamerikanischen und spanischen Modernismus möglich, die gemeinhin vom katalanischen Modernismus getrennt betrachtet werden.

 

 

Eberhard Geisler (Mainz)

En camí cap a la correspondència. Ernest Farrés escriu sobre Edward Hopper

 

Das Werk des amerikanischen Malers Edward Hopper ist von einem zentralen Paradox bestimmt. Einerseits provoziert es beim Betrachter Schweigen, andererseits ist es immer schon auf Interpretation angelegt und ruft nach Verbalisierung. Der 1967 in Igualada geborene Lyriker Ernest Farrés hat 2006 eine Sammlung von fünfzig Gedichten vorgelegt, mit denen er diesem Appell zur Versprachlichung folgt und literarische Antworten auf ebensoviele Gemälde Hoppers gibt. Das Buch wurde ein Jahr zuvor mit der Englantina d`Or dels Jocs Florals de Barcelona ausgezeichnet. Unsere zentrale These ist, dass dieses Buch eine einzigartige Einführung in die Möglichkeiten menschlicher Verstehensweisen gibt. Es sind insbesondere drei Möglichkeiten des Zugangs zu Texten oder Bildern, die hier auszumachen sind. Die erste besteht in der Narzißmus-Falle, die jeder hermeneutischen Annäherung immer schon innewohnt. Die ersten beiden Gedichte können auf dieser Stufe angesiedelt werden. Die zweite Stufe – auf der neben der dritten Stufe die restlichen achtundvierzig Gedichte zu finden sind – ist die des entfalteten hermeneutischen Verstehens. Hier erweist sich Farrés als genauer Beobachter und setzt die in den Gemälden enthaltenen Elemente in dichterische Sprache um. Der Dichter geht davon aus, dass er die Intention des Malers erkennen und in seinen Texten Korrespondenzen im Sinn der Entsprechung schaffen kann. Auf der dritten Stufe wird Korrespondenz im Sinne der différance von Jacques Derrida begriffen; die Gedichte bewegen sich jetzt im Spiel der Sprache und nehmen gewissermassen an einem universellen Briefwechsel teil. Hier tritt die Intention des Malers in den Hintergrund, und die vom Dichter alludierten Bilder werden in verschiedene sinnstiftende Beziehungen gesetzt: so zur privaten Lebensgeschichte des Dichters, zu Interpretationen, die zur traditionellen kunstwissenschaftlichen Deutung des Hopperschen Werks querstehen, oder schließlich zu bestimmten Werken der europäischen Literaturgeschichte. Verstehen wird auf diese Weise zu einem schöpferischen Prozess – ein Gedanke, der vor dem Poststrukturalismus bekanntlich bereits von verschiedenen Romantikern gedacht worden ist. An Farrés´ Texten lässt sich schliesslich auch nachvollziehen, wie das Spiel der différance mit einer Kritik der traditionellen abendländischen Metaphysik verbunden ist. Durch die Zitierung und Analyse mehrerer Gedichte dieses Bandes soll ein umfassender Eindruck von Farrés´ Schaffen vermittelt werden.

 

Pilar Godayol (Vic)

Cap a una genealogia femenina catalana: Capmany, Roig i Marçal

 

En la línia d’Una cambra pròpia (1929) de Virginia Woolf, Maria Aurèlia Capmany a La dona a Catalunya (1966), Montserrat Roig a Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991) i Maria Mercè Marçal a Proses 1985-1997 (2001) reivindiquen la necessitat de construir una genealogia femenina, atès que la cultura universal és gairebé masculina i només hi consten noms de dones esparsos. Amb matisos i diferències, en aquestes tres obres les autores fan “treball arqueològic”. És a dir, donar veu i valor a unes vides fins ara invisibilitzades, des d’una actitud compromesa. Malgrat tot, no es tracta, per dir-ho com Roig, “d’edificar un panteó de ‘noms oblidats’ amb la finalitat que ens serveixin d’heroïnes o de models positius”, sinó de recuperar noms per crear xarxes vitals i conceptuals on comunicar-se en un efecte mirall. El coneixement de les vides, els textos i les experiències d’altres dones no coetànies pot estimular a les dones creadores d’avui. D’aquí sorgeix la importància del “mestratge”, la “influència” o la “intertextualitat” en femení, per tal de superar, com apunta Marçal, “l’orfenesa ‘materna’ crònica”; és a dir, l’absència de models literaris femenins socialment actius.

Amb referents clàssics compartits com la mateixa Woolf, Simone de Beauvoir o les germanes Brontë, la investigació arqueològica de Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig i Maria Mercè Marçal actua a dues bandes: per un cantó, lluiten contra l’oblit de moltes dones i mites femenins del llarg de la història i en reconstrueixen, de vegades amb material escadusser, les vides i les obres, ja sigui recuperant els seus textos, traduint-los o reescrivint-los; i, per l’altre, elles mateixes han esdevingut punts de referència i els fonaments arqueològics per a les futures generacions d’escriptores. En aquesta comunicació volem analitzar com Capmany, Roig i Marçal han proveït la cultura catalana de xarxes genealògiques en femení, per a nosaltres, per a les que vindran.

 

 

Eloi Grasset (Barcelona)

De la identitat en l’art: Pere Gimferrer lector de pintura

 

Aquest article sorgeix amb la intenció d’aprofundir en una sèrie de qüestions que es presenten com a problemàtiques per a la crítica, ja sigui literària o artística. A través del títol mateix que hem triat es poden albirar ja els temes que intentarem plantejar de manera més o menys directa i destinant-li més o menys atenció depenent de la importància que al nostre entendre hagi de tenir allò que anem dient. En primer lloc, el fet que es parli de lectura d’arts plàstiques i que sigui P. Gimferrer qui llegeixi i no pas un altre, i on la itàlica pretén indicar el complement: de A. Tàpies i J. Miró i no pas ningú altre. Després, el natural – per convencional i admès - desacord entre col·lectivitat i individu que ve representat pel conflicte entre identitat i art. Per acabar, el que pretendrem és posar en relació aquesta lectura amb una problemàtica més àmplia, de perímetre més vast, que té a veure amb diferents realitzacions de la modernitat artística i que ens permetrà posar en relació a Gimferrer amb Tàpies i Miró però també amb altres exemples literaris de la modernitat poètica com poden ser els poetes S. Mallarmé i A. Rimbaud.

 

 

Marina Gustà i Martorell (Barcelona)

De Relacions a La vida amarga, quaranta anys d’escriptura planiana

 

Resseguir la procedència dels textos que formen el sisè volum (1967) de l’Obra Completa de Josep Pla editada per Destino pot servir per explicar, amb un exemple paradigmàtic, l’evolució externa de l’obra de l’escriptor des dels seus orígens periodístics fins al punt final que constitueix aquesta edició. Una operació com aquesta té sentit si no es redueix a la pura persecució detectivesca dels estadis anteriors d’un text “donat”, cosa que no té cap secret i que es pot reduir a la simple “curiositat”, sinó que s’utilitza per mostrar, a petita escala, dues línies paral·leles: una, la dels contextos textuals en que el text donat s’insereix (i que es desplega segons el mitjà (diari, revista, llibre) en què apareix, el sistema literari operatiu cada cop que es publica i l’embolcall estrictament “d’autor” en que cada nova aparició el situa; i l’altra, la de la idea canviant que el mateix Pla va  tenint de la naturalesa de la seva obra (“periodisme”, “literatura narrativa”, “memòries”…) i de la forma definitiva que ha d’acabar adoptant. Es tracta de determinar en quina mesura el sentit del text es veu afectat per aquests canvis i quin és el paper de l’estil en tot el procés. 

A Relacions, de 1927, es troba la primera versió de nou narracions de les vint-i-dues que componen La vida amarga. La figura del rellogat (de l’hoste de fonda o l’habitual del cafè), un dels fils conductors de la narrativa planiana, ens servirà de guia en el viatge que proposem.

 

Pere Joan Tous (Konstanz)

Literatura y contrabando: Lovely o la memoria poética de Antònia Vicens

 

Antònia Vicens (Santany 1941) es sin duda alguna una de las escritoras catalanas con mayor personalidad literaria y, también sin la menor duda, una de las mejores prosistas de su generación. Novelas como 39° a l'ombra (1968), La santa (1980) o Lluny del tren (2002) la avalan como una escritora que sabe vincular su voluntad de estilo narrativo y su implicación en el proteico contexto histórico y social que le ha cabido vivir. Con el recientemente publicado poemario Lovely (2009) nos ha dado a conocer una veta hasta ahora ignorada de su inspiración: la poesía.

En mi ponencia quiero proponer una lectura de Lovely que no se limite a asediar las posibles correspondencias de inquietudes, temas y motivos que pueda haber entre la prosa de la autora y su poesía, sino también, y quizás en primer lugar, indagar lo poéticamente específico, eso es la esencialidad poética de esa recuperación de la memoria personal, que es también la de una infancia en una Mallorca que todavía olía a sacristía y ricino, a cuartelillo y a misa mayor. Poco se aviene ese pasado, que nunca dejará de ser el rancio substrato de nuestro presente, con el estilizado perfume que promociona Sarah Jessica Parker, la actriz protagonista de la serie "Sex and the City". La memoria poética de Antònia Vicens se desdice de las falacias y simulacros de la modernidad para recobrar las vivencias, las ausencias, los olores de su infancia. Bien lo reconoce el yo lírico en el mismo pórtico de Lovely, su aroma "no es compatible amb la pell dels teus records."

 

 

Manuel Llanas (Vic)

Aspectes de l´edició en català durant el franquisme (a propòsit de la correspondència entre Gaziel i Josep M. Cruzet)

 

Entre 1957 i 1962, Gaziel —esdevingut, amb Josep Pla, l’escriptor més venut de l’Editorial Selecta— manté amb el propietari de l’empresa, Josep M. Cruzet, una dilatada correspondència, gairebé tota inèdita i composta aproximadament per dues-centes cartes. Per bé que de menor gruix, es tracta d’un corpus epistolar d’interès homologable amb el que, sostingut per Josep Pla amb el mateix editor i editat per Maria Josep Gallofré, publicava Destino a Barcelona el 2003 amb el títol de Amb les pedres disperses. A partir de la lectura atenta de les cartes intercanviades entre Gaziel i Cruzet, la present comunicació pretén sintetitzar, tot il·lustrant-los amb informacions i episodis concrets, tots aquells aspectes que, de prop o de lluny, afectaven l’edició en català en un temps hostil i que, doncs, calia que editors i escriptors tinguessin en compte. Així, i entre altres, surten a la llum temes com el món literari i les novetats del moment, el minso ressò dels llibres catalans als mitjans de comunicació (i la forma de contrarestar-ho), els contactes amb crítics literaris, la negociació dels contractes d’edició, el càlcul dels tiratges o la presència constant de la censura, que obligava a esporgar i polir els originals abans de demanar-ne el permís d’edició.

 

 

Antoni Maestre Brotons (Alacant)

La narrativa breu de Quim Monzó en els anys setanta

 

Els anys setanta es poden considerar uns anys de formació per al jove Quim Monzó (Barcelona, 1952), que assaja les diferents opcions creatives que se li ofereixen al llarg d’aquesta dècada fins a decidir-se clarament per la narrativa, i més concret, pel conte. Influït pel catalanisme de l’època, el moviment contracultural o underground i l’experimentalisme literari, Monzó s’introdueix en el disseny gràfic i enceta la seva carrera periodística amb reportatges sobre les guerres de Cambodja i Vietnam ―escrits en col·laboració amb Albert Abril―, seguits per altres incursions en els conflictes d’Irlanda del Nord i les colònies portugueses d’Àfrica. La premsa contracultural i les publicacions independents abracen les primeres creacions literàries de l’escriptor, des de textos paròdics fins a contes experimentalistes. Les revistes Ajoblanco, Qwert Poiuy, Tecstual o Pol·len d’Entrecuix són algunes de les plataformes més rupturistes que van acollir la producció inicial de Monzó, al costat d’altres més convencionals com ara Canigó. Les dues obres més importants d’aquest període són la novel·la L’udol del griso al caire de les clavegueres (1976), premi Prudenci Bertrana, i el recull de contes Self-service (1977), escrit conjuntament amb Biel Mesquida. Totes dues són mostres del corrent experimentalista o textualista en voga durant la dècada dels setanta, que Monzó abandonaria progressivament a partir de la col·lecció de relats Uf, va dir ell (1978), l’única obra d’aquesta etapa reconeguda per l’autor.

 

 

Isabel Marcillas Piquer (Alacant)

Dona i rol social en la literatura de viatges d’Aurora Bertrana

 

És innegable que, en el panorama literari català del segle XX, la dona ha anat prenent cada vegada més relleu. L’aparició del discurs de la dona , la presenta com a complementària del sexe oposat; tant és així que comença a ocupar posicions que, fins aleshores, havien estat ocupades pels homes. Aurora Brertrana, nascuda a Girona el 1892 i filla de l’intel·lectual català Prudenci Bertrana, és un exemple paradigmàtic d’aquest accés de la dona al món de la cultura. Música, periodista, literata, funcionària, gran comunicadora i, sobretot, viatgera infatigable, Bertrana  representa el model de femme de lettres típic de les primeres dècades del XX.

En aquesta comunicació, pretenem reprendre els dos llibres de viatges que la van fer popular, Paradisos Oceànics, editat per Proa l’any 1930, i El Marroc sensual i fanàtic,  publicat per Edicions Mediterrània l’any 1936. Ambdós llibres materialitzen la pròpia experiència de l’autora en cultures totalment divergents de l’occidental. La contemplació dels nous paisatges, l’anàlisi dels tipus, homes o dones, el qüestionament dels costums aliens com a mètode de recerca de nous models de conducta  –potser més humans en ocasions–, el despotisme dels colonitzadors i, encara, molts d’altres matisos, aporten als seus escrits una visió particular, lúcida i crítica de la cultura aliena i de la pròpia.

Ens centrarem particularment en l’anàlisi de les dones que s’erigeixen com a protagonistes dels relats autobiogràfics d’Aurora Bertrana, així com en la possible adscripció d’aquestes dones al model orientalista expandit per la cultura occidental (sobretot pel que fa a El Marroc sensual i fanàtic) i intentarem esbrinar fins a quin punt aquests tipus o models femenins són utilitzats per l’autora per consolidar la pròpia identitat com a dona occidental.

En aquesta comunicació, doncs, basant-nos en l’obra d’Aurora Bertrana, s’explicitarà com la literatura, el gènere i l’apropament a cultures alienes, serveixen de base per a la construcció d’estereotips socials que s’instal·len en l’imaginari col·lectiu i que actuen com a determinants dels tipus descrits i com a configuradors i reafirmadors de la cultura i del rol social d’aquells que els descriuen.

 

 

Imma Martí i Esteve (<st1:City w:st="on"><st1:place w:st="on">Bochum</st1:place></st1:City>)

„Fer l'indi d'una manera o altra“ - La narrativa de tema mexicà de Pere Calders

i la fabricació del repertori (inter)cultural

 

L’obra de Pere Calders gestada durant els vint-i-tres anys l’exili mexicà (1939-1962) es desenvolupà simultàniament en diferents línies temàtiques, una d’elles la configuren els textos narratius de tema mexicà que foren publicats per primera vegada sota un mateix volum de contes amb el títol Gent de l’alta vall el 1957. El relat Aquí descansa Nevares en fou exclòs per la seva extensió i no es publicà fins el 1967, cinc anys després del retorn de Pere Calders a Catalunya. El „capítol mexicà“ de Pere Calders el completa la novel.la premiada amb el Sant Jordi el 1963, L’ombra de l’atzavara, que l’escriptor començà poc abans de la partida i enllestí en els primers mesos després de la tornada. L’acceptació de l’existència unitària de les obres de tema mexicà es fa evident amb l’agrupació d’aquestes en un mateix volum en motiu de l'edició de les obres completes de 1984.

La narrativa de tema mexicà de Pere Calders juntament amb el corpus paratextual relacionat (el pròleg que acompanya Aquí descansa Nevares, entrevistes i declaracions extraliteràries de l’autor sobre l’experiència de l’exili mexicà) ha suscitat des de la seva publicació una lectura mimètica que sobrepassa els límits ficcionals del discurs literari. Aquest model d‘interpretació de l’alteritat ha portat a assumir com a realitat empírica un conjunt de representacions estereotipades que formen part de l’imaginari de la societat catalana més que no pas de la cultura mexicana.

Fins a quin punt la literatura es pot establir com a „escritura de la cultura“ carregada de ficció i es pot llegir com a etnografia imaginària que fan servir mitjans estètics per transmetre coneixement (inter)cultural? Un tret essencial del text literari és l’ambigüitat de l’etnogràfic, on l’espai lliure de la ficció s’utilitza per jugar amb les fronteres entre cultures o entre la cultura i la subjectivitat. En aquest sentit, la literatura s’apropia de la cultura i transforma les fronteres en un procés permanent d’intercanvi entre elles. En aquesta contribució proposem una lectura filològica de la narrativa de tema mexicà de Pere Calders en la que prestem particular atenció al procés d’apropiació i transformació de les fronteres culturals i a l'escenificació estètica de la interculturalitat a partir de diferents procediments discursius com són la funcionalització d’estereotips i la distorsió del llenguatge.

 

 

Àxel Sanjosé (München)

Reinventant llengua. Arnau Pons, Albert Roig i Víctor Sunyol dins la poesia contemporània catalana

 

Si bé es pot afirmar d’una manera general que tot text poètic significa, com a tal, una renovació puntual de la llengua en què està escrit, sempre es poden identificar autors que –ja sigui pel seu plantejament experimental, ja sigui per la seva reinterpretació del marc lingüístic– en fan un ús especialment innovador. La meva contribució es centra en tres poetes contemporanis de parla catalana que, tot i mantenir posicions poetològiques ben diferents, em semblen representatius d’aquest tipus de poesia.

Basant-me en una selecció de poemes i de texts parapoètics lliuraré un breu anàlisi d’alguns procediments de recombinació morfosemàntica, d’ampliació i recuperació lexemàtica i de redisposició sintàctica que he trobat en l’obra poètica d’Arnau Pons (1965), Albert Roig (1959) i Víctor Sunyol (1955). Aquesta exposició anirà seguida d’unes consideracions sobre com determinades circumstàncies socioculturals poden afavorir el desenvolupament d’una poesia de caire reformador. Finalment, faré referència a tendències “reinventores” dins la poesia alemanya dels últims anys i n’esbossaré alguns paral.lelismes amb els autors tractats.

 

Vicent Simbor Roig (València)

Joan Fuster: la construcció <st1:State w:st="on">del</st1:State> circuit literari català des <st1:State w:st="on"><st1:place w:st="on">del</st1:place></st1:State> País Valencià

 

La creació d’un autèntic circuit literari català contemporani, és a dir, un d’un circuit global de tots el Països Catalans ha sigut ­– i continua essent en part – un dels reptes més importants a resoldre. Des de la Renaixença  el procés de modernització i normalitació de les lletres catalanes ha hagut d’anar superant una sèrie d’obstacles en el camí envers aquest objectiu. En realitat, fins entrats els anys setanta del segle passat, el circuit literari català era conformat per l’existència de tres circuit literaris – Catalunya, País Valenciâ i les Illes Balears – d’una notable autonomia, més acusada en el cas del País Valencià.

La intervenció de Joan Fuster ha resultat decisiva per a transformar essencialment aquesta situació. Fuster és el primer valencià que intervé d’una manera tan activa i tan transcendent en el procés de consolidació d’un circuit literari català global i fluid entre tots els territoris. Més encara: Joan Fuster, des de la seua residència al País Valencià, és segurament l’intel·lectual més determinant de la Postguerra ençà en l’esforç de consolidar un circuit literari català realment únic. La present ponència analitza les aportacions fusterianes en aquest camp: l’activisme en la creació de premis literaris i la participació contínua com a jurat de premis literaris arreu dels Paísos Catalans; la intervenció fonamental en la discussió al voltant del model de llengua literària apta per a tot el domini catalanoparlant; la tasca de donar a conèixer al País Valencià els escriptors de Catalunya i de les Illes Balears i dels escriptors valencians en aquests territoris; l’elaboració d’estudis fundacionals sobre bon nombre dels autors contemporanis cimers (Salvador Espriu, Joan Salvat-Papasseit, Josep Pla, ...); redacció l’any 1972 del primer estudi sitemàtic de la producció literària catalana contemporània (Literatura Catalana Contemporània), amb una aportació capital a l’elaboració del cànon literari contemporani. A la fi de la ponència pense que hauré pogut emostrar que la realitat del circuit literai català actual seria ben segur molt diferent sense la intervenció clau de Joan Fuster, i feta del del País Valencià estant.

 

Maridès Soler (<st1:City w:st="on"><st1:place w:st="on">Trier</st1:place></st1:City>)

El fanatisme ètnic i políticoreligiós a la tragèdia Mar i cel d’Àngel Guimerà (1888) i al musical Mar i cel de Xavier Bru de Sala i Dagoll Dagom (1988)

 

El fanatisme, sobretot el religiós i ètnic, apareix sovint al teatre guimeranià com a nucli del desenllaç de la catastrofe. L'aspecte religiós de Mar i cel és més pronunciat a la tragèdia de Guimerà que al musical de Dagoll Dagom/Bru de Sala, per exemple la Blanca de Guimerà serà una novícia i en adonar-se del desvetllament del seu amor pel Saïd estarà turmentada primer de la por de l'infern i del pecat, mentre que al musical s'accentuarà més el xoc cultural, la idiosincràsia i els costums de cada ètnia. A ambdues obres trobarem, però, bons exemples de fanatisme originari (Carles) i de l'induït (Blanca, Ferran). L'obra de Guimerà s'alinea més a la tradició dels romanços hispanoàrabs mentre que el musical posa més en relleu el fanatisme i odi exacerbat d'ambdues ètnies marcats per una violència salvatge sense pietat envers el vençut. Qui és el fanàtic opressor i l'oprimit alterna al llarg de l'obra: tal volta són els cristians, els que tiranitzen els moriscs o també els mateixos cristians, tal volta els moriscs contra els cristians. Una forma especial de fanatisme és l'ànsia de martiri, és a dir un desig de destrucció envers un mateix, que trobem a la Blanca i al Joanot guimeranià. El musical ha canviat la idiosincràsia d'aquest darrer personatge –una figura clau pel desenvolupament de la catastrofe–, el qual de cristià renegat penedit passa a ser un cínic oportunista. Mar i cel presenta també algunes solucions per superar el fanatisme, per exemple l'acceptar la pluralitat de valors, l'amor i la tolerància. A més dels canvis necessaris exigits per l'estructura d'un musical, el pas de cent anys hi ha deixat també l'emprempta característica d'ambdues èpoques sense oblidar les exigències dels públics respectius. Sobretot la música ajuda a realçar el fanatisme junt amb les ànsies de domini dels pirates, les quals s'expressen amb l'emblemàtic «Himne dels pirates». Aquest himne tornarà a ser cantat a l'epíleg, ara bé amb el text modificat, el qual d'entre altres canvis ja no es parlarà més d'«un cavall desbocat», sinó d'«un cavall amansit», el qual pot interpretar-se com a símbol de pau i convivència futures.

 

Tilbert Dídac Stegmann (Frankfurt am Main)

La xarxa de contrastos: secret de la tensió narrativa en les obres de Maria Barbal

 

En la majoria de les seves obres més llegides Maria Barbal ens presenta mons diferents de difícil conciliació. La contraposició més evident és la de la Catalunya rural del Pallars i la Catalunya urbana de Barcelona. Però s’hi afegeixen i s’entrellacen contraposicions que no són principalment topogràfiques com ara les possibilitats i oportunitats socials de la dona contrastada amb la dels homes, o la visió generacional d’una mare en oposició a la d’una filla. Pot ser el cas d’una dona que veu el sentit de la seva existència en servir als altres comparat amb el de la dona emancipada que busca la autorealització. S‘hi sobreposa el contrast temporal del passat i del present, de la tradició i de la modernitat, és a dir de la seguretat de la xarxa social consolidada contra la inseguritat de la llibertat individual. S’hi afegeixen camps de contrastos des d’altres perspectives, com ara el paisatge de la natura contra el món dels carrers i blocs de cases, o el món dels colors naturals i el món de la grisor faltada de colors; i des de la tècnica narrativa el contrast entre un jo narrador que mira i reflexiona des d’una distància temporal i el que es re-situa en el moment viscut amb tota la emocionalitat irreflexiva:

El que fa Maria Barbal en la seva construcció d’aquestes perspectives i aquests mons contraposats no és, prerò, pintar en blanc i negre, sinó en matisar. Així la complexitat de la xarxa de contrastos augmenta i enriqueix la nostra experiència lectora. Això és especialment el cas, quan es tracta de contrastos ambivalents; per exemple al món rural l’ample espai de la natura comporta una estretor d’oportunitats socials i de normes i l’estretor urbana dels carrers permet per altra banda el desplegament individual.

Els lectors vivim aquesta ambivalència amb especial intensitat quan la mateixa persona que està narrant o que s’ens descriu canvia de perspectiva i comença a valorar una cosa que abans li semblava negativa, com ho fa la dona que primer es troba solitària a la gran ciutat on no coneix ningú en contrast amb el poble on tots es coneixien i que després valora poder-se moure a la ciutat sense ser observada i trobar-se sempre amb les mateixes cares i amb l’obligació de fer conversa.

Maria Barbal no pretén influir en la posició que nosaltres, lectors, prenem davant d’aquestes ambivalències. Quedem nosaltres els responsables de sufrir-les i de posicionar-nos davant d’elles. Així quedem involucrats tan efectivament i tan intensament en el joc artístic narratiu de les obres de Maria Barbal.

 

Assumpte Terés Illa (<st1:State w:st="on"><st1:place w:st="on">Hamburg</st1:place></st1:State>)

Tradició i innovació en la narrativa de Jaume Cabré

 

En el panorama de la literatura catalana actual la veu de Jaume Cabré destaca com una de les més potents. La seva obra, que parteix sense estridències de l'herència del model de la novel.la decimonònica, es va enriquint amb tot d'aportacions personals i esdevé un desplegament virtuós de talent narratiu on s'hi conjuguen materials que remeten a obres de diferents tradicions literàries amb estratègies i tècniques narratives inspirades en principis d'estructuració de la composició musical i de la narració audiovisual.

La innovació més singular duta a terme per Cabré en la seva narrativa es troba en el plànol formal en els nivells formal i estilístic. Aquí és on Cabré fa apostes agosarades que aconsegueixen uns efectes de gran eficàcia narrativa. Sovint són mètodes manllevats dels mitjans audiovisuals i més concretament del món del cinema: muntatges, superposicions, etc. L'autor arrossega el lector per un seguit d'acrobàcies morfosintàctiques que desafien la linearitat del text amb resultats realment sorprenents. Les novel.les de Cabré són una veritable exploració de les maneres de dir.

L'article mira de destriar i resseguir diversos rastres d'aquests tipus en la novel.la Senyoria (1991) tenint en compte també altres obres seves, especialment els assaigs El sentit de la ficció (1999), una anàlisi lúcida i rigorosa sobre la seva pròpia manera d'escriure i La matèria de l'esperit (2005) que aplega un conjunt de reflexions sobre la lectura literària.

 

 

Manfred Tietz (<st1:City w:st="on"><st1:place w:st="on">Bochum</st1:place></st1:City>)

La ‹re-construcción› de la Edad Media catalana en un ‹superventas› español: La catedral del Mar de Ildefonso Falcones

 

Desde su primera publicación en 2006, la novela histórica La catedral del Mar ha tenido, según cálculos más o menos fidedignos, una venta de unos dos millones de ejemplares en lengua castellana. No cabe duda de que este enorme éxito se debe en gran parte a la reciente moda global del género de la novela histórica, especialmente del subgénero ambientado en la Edad Media – un subgénero indiciado y propagado, en 1980, por Umberto Eco con Il nome de la rosa, y, en 1990, para un público todavía más amplio, por Ken Follett con The Pillars of the Earth. En el ámbito de las culturas peninsulares este éxito está muchas veces combinado con la evocación de aquel mundo tricultural de la España medieval ›re-construido‹ por Américo Castro.

El setting general de la novela de Falcones está también configurado por este mundo de las tres culturas (judeo-islámico-cristiano). No obstante parece que el éxito excepcional de la novela se debe también a la evocación innovadora de la ›realidad catalana‹ del siglo XIV, época de la construcción de la ›Catedral del Mar‹ que forma el núcleo temático de la novela. El texto de referencia más importante para la ‹re-construcción› de la ‹realidad› de la Cataluña medieval ha sido, según indica el mismo Ildefonso Falcones, la Crónica de Pere III. Naturalmente, el autor somete el texto de la crónica (y otros textos análogos omo son los textos jurídicos de la época) a una lectura sui géneris que, tal y como ocurre con la evocación del mundo tricultural, es la construcción de una utopía sentimental y social, más allá de los hechos históricos, con la cual el lector (y la lectora) de hoy en día  pueden identificarse.

En la ponencia se intentará detectar de manera concreta todos los elementos que contribuyen a comunicar a los lectores tanto dentro como fuera del mundo hispánico una visión fascinante de la Cataluña medieval en uno de sus momentos de mayor expansión política y de profunda reconstrucción social.