Logo

Verbalperiphrasen

Llum Bracho (UPV València)

Josep R. Guzman (Castelló de la Plana)

Traducció al català i perífrasis verbals: creativitat i normes traductores

 

És un fet conegut que el sistema lingüístic de la llengua alemanya i el sistema lingüístic de la llengua catalana presenten una diferència significativa pel que fa a l’ús de les perífrasis verbals. Aquesta diferència significativa es concreta en el fet que mentre la llengua catalana en fa un ús exhaustiu, en la llengua alemanya aquest ús és força minso. Tot i aquesta divergència, en les traduccions en llengua catalana que provenen de textos la llengua original dels quals és l’alemany, es fa palesa la presència d’aquestes perífrasis verbals.

En el marc que suposa un conjunt de traduccions al català de textos narratius en alemany, el corpus COVALT (Corpus valencià de literatura traduïda), se’ns susciten les següents qüestions: a) Existeixen fórmules específiques que puguem denominar equivalents entre la llengua alemanya i la llengua catalana i que tenen com a contrapartida en la llengua catalana una perífrasi verbal? b) Són aquestes fórmules específiques fórmules acceptades de forma general, o bé són producte de la creativitat dels traductors?

Per tal de traure-hi l’aigua clara, el treball s’organitza des de la perspectiva de la traducció com a resultat i analitza 130 perífrasis verbals en català i la seua equivalència amb l’original en alemany. Les perífrasis analitzades segueixen l’estructura de [verb] (pronominal o no) + prep (o no) + participi/ gerundi/ infinitiu. En primer lloc, han estat comptabilitzades les perífrasis verbals per tal d’esbrinar el pes que poden tenir cadascuna d’elles en el conjunt del subcorpus alemany-català de COVALT. A continuació, s’han buscat quins n’han estat els referents en el text original, o el que és el mateix, quins eren els equivalents en la llengua alemanya segons els traductors. Finalment, els referents originals en alemany han estat analitzats per tal de veure com han estat tradicionalment traduïts. En aquest sentit, a banda de la utilització de la bibliografia més usual, com ara els diversos diccionaris alemany-català a l’abast, s’han utilitzat també els traductors automàtics existents, en línia i digitals.

Aquesta comparació ens ha permés esbrinar, d’una banda, l’ús de les perífrasis verbals en textos narratius traduïts i d’una altra banda, determinar el grau de creativitat en la traducció pel que fa a la utilització de les perífrasis verbals. El treball apunta també cap a futures investigacions com ara l’anàlisi de traductors concrets i determinar en quina mesura l’aparició o no de perífrasis verbals es circumscriu més a uns traductors que no a uns altres; o la comparació amb corpus paral·lels i establir les possibles diferències entre l’ús de perífrasis verbals com a resultat d’una traducció de textos alemanys i l’ús en textos originàriament en català.

 

 

Sarah Dessì Schmidt (Tübingen)

Progressive Verbalperiphrasen im Katalanischen

 

In meinem Vortrag möchte ich mich mit dem Phänomen der Verbalperiphrasen im Katalanischen beschäftigen, mich mit einigen Interpretationen und Definitionen kritisch auseinandersetzen und anhand eines neuen – onomasiologisch basierten – theoretischen Zugangs zu altbekannten Problemen einige Fragen und Aspekte im Bereich dieses Themas behandeln.

In einem ersten Teil werde ich die Frage angehen, was eigentlich periphrastische aspektuelle Konstruktionen im Allgemeinen und progressive Verbalperiphrasen im Besonderen sind und wie man sie – vor allem in Bezug auf ihre Zugehörigkeit zum Lexikon oder zur Grammatik – definieren kann.

In einem zweiten Teil werde ich mich – wenn auch nicht sehr detailliert – mit der Frage beschäftigen, wie gebräuchlich estar + Gerundium im Katalanischen und wie stark grammatikalisiert diese Periphrase auch im Vergleich zu anderen romanischen Sprachen ist. Dabei möchte ich mich insbesondere auch auf die Rekonstruktion des semantischen Pfads konzentrieren, dem sie in ihrer Grammatikalisierung gefolgt ist.

In dem dritten und abschließenden Teil des Vortrags werde ich die progressiven periphrastischen Konstruktionen im Katalanischen anhand eines neuen Modells analysieren, das auf einer Auffassung der Aspektualität als kognitive, universale Kategorie basiert und eine Neuklassifizierung von aspektuellen Inhalten entwirft, die nicht die alten, semasiologisch entstandenen Kriterien, sondern eben neue, onomasiologisch gewählte verwendet. Insbesondere werde ich mich erst einmal dem Problem zu wenden, warum man alle aspektuellen Verbalperiphrasen 'aspektuell' nennen kann (also welcher gemeinsame Nenner sie verbindet), aber auch, welchen aspektuellen Kategorien sie zuzuordnen sind.

Der kategoriale Inhalt, den Verbalperiphrasen vermitteln, ist zweifellos aspektueller Natur, denn sie drücken die innere zeitliche Strukturierung eines Sachverhaltes aus. Ein klassisches Problem der aspektologischen Forschung stellt aber gerade die Abgrenzung verschiedener aspektueller Kategorien dar; denn diese werden durch die verschiedensten sprachlichen Mittel ausgedrückt, von der Verbbedeutung bis zur Verbmorphologie über Derivationsaffixe und Adverbialen.

Zwei unterschiedliche Hauptpositionen lassen sich bei der Auffassung des aspektuellen Bereichs und folglich der Beziehung zwischen Aspekt und Aktionsart als kategorielle Dimensionen innerhalb dieses Bereichs finden:

  1. Ein bidimensionaler Ansatz, der – aus sehr verschiedenen Gründen und in sehr verschiedenen Ausgestaltungen – von der Unterscheidung zwischen Aspekt und Aktionsart ausgeht (es handelt sich um den am meisten vertretenen Ansatz): Aktionsart beträfe hier die Art der Handlung, die die Verbbedeutung ausdrückt, mit anderen Worten die zeitliche strukturelle Information, die im lexikalischen semantischen Gehalt des Verbs enthalten ist; Aspekt stelle die morphologische (insbesondere flexionale) Möglichkeit dar, die interne zeitliche Struktur von Sachverhalten auszudrücken (vgl. u.v.a. Bertinetto 1986, Smith 1991 und insbes. zu Verbalperiphrasen Bertinetto/Delfitto 1996, Laca 1995, 2002 und 2004 und Squartini 1998);
  2. Ein unidimensionaler Ansatz, der von der nicht-Unterscheidung von Aspekt und Aktionsart ausgeht und auf ihre semantische Homogenität hinweist und eher auf einer allgemeineren – den beiden 'übergeordneten' – aspektuellen Kategorie basiert, meistens Aspektualität genannt (exemplarisch sind dafür die Arbeiten von Verkuyl 1972 und 1993, oder aber der Ansatz von De Miguel 1999).

Geht man von der Unterscheidung zwischen einem lexikalischen und einem grammatischen (morphologischen) Aspekt aus, also zwischen Aktionsart und Aspekt, stellt sich die Frage, wie Verbalperiphrasen zu klassifizieren sind. Denn diese sind in der Tat weder rein Lexikon, noch rein Morphologie und können unterschiedliche Stadien eines Grammatikalisierungsprozesses darstellen.

Aus onomasiologischer Perspektive ist aber anzuerkennen (und dies sogar zusammen mit einigen Vertretern des bidimensionalen Ansatzes!), dass wir es bei Aspekt und Aktionsart mit derselben kognitiven Gussform zu tun haben. Wir müssen also auch die Realität einer Kategorie anerkennen, die diese beiden auf einer universalen, konzeptuellen Ebenen umfasst, die der Aspektualität. Eine auf einem solchen unidimensionalen Ansatz basierte Analyse der progressiven Verbalperiphrasen im Katalanischen möchte dieser Beitrag skizzieren.

 

Bibliographie:

Bertinetto, P. M. (1986): Tempo, aspetto e azione nel verbo italiano. Il sistema dell’indicativo, Florenz: Accademia della Crusca.

Bertinetto, P. M./Delfitto, D. (1996): "L’espressione della progressività-continuità: un confronto tripolare (italiano, inglese e spagnolo)", in: Benincà, P./Cinque, G./De Mauro, T./Vincent, N. (Hrsg.): Italiano e dialetti nel tempo. Studi di grammatica per Giulio C. Lepschy, Rom: Bulzoni, S. 45-66.

De Miguel, E. (1999): „El aspecto léxico“, in: Bosque, I./Demonte, V. (dir. por): Gramática Descriptiva de la Lengua Española. 3 vol, Madrid: Espasa, 2, 2977-3060.

Laca, B. (1995): "Une question d’aspect: à propos des périphrases progressives en catalán", in: Estudis de lingüística i filologia oferts a Antoni Badia i Margarit, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, S. 495-509.

Laca, B. (2002): “Spanish ‘Aspectual’ Periphrases: Ordering Constraints and the Distinction Between Situation and Viewpoint Aspect”, in: Gutiérrez-Rexach, J. (Hrsg.): From Words to Discourse: Trends in Spanish Semantics and Pragmatics, <st1:City w:st="on"><st1:place w:st="on">Oxford</st1:place></st1:City>: Elsevier, S. 61-93.

Laca, B. (2004): “Les catégories aspectuelles à expression périphrastique: une interprétation des apparentes ‘lacunes’ du français”, in: Langue Française 141, S. 85-98.

Smith, C. (1991): The parameter of Aspect, <st1:City w:st="on"><st1:place w:st="on">Dordrecht</st1:place></st1:City>: Kluwer.

Squartini, M. (1998): Verbal Periphrases in Romance. Aspect, Actionality and Grammaticalisation. Berlin/New York: Mouton/De Gruyter.

Verkuyl, H. J. (1972): On the Compositional Nature of the Aspects, <st1:City w:st="on"><st1:place w:st="on">Dordrecht</st1:place></st1:City>: Reidel (Foundations of language: Suppl. ser. 15).

Verkuyl, H. J. (1993): A Theory of Aspectuality. The Interaction between Temporal and Atemporal Structure, Cambridge: C.U.P. (Cambridge Studies in Linguistics, 64).

 

 

Camelia Dragomir (Constanta)

Le supin dans les structures verbales périphrastiques du roumain

 

Les périphrases verbales sont définies comme des structures composées d’un opérateur verbal (aspectuel ou modal) et d’un autre verbe qui distribue les rôles argumentales et les rôles syntaxiques.

D’habitude, dans les langues romanes, à part le roumain, le verbe base de la prédication se trouve à l’infinitif dans la plupart des situations, au gérondif et /ou au participe passé. En roumain, la situation est différente : ce verbe base peut se trouver à l’infinitif et/ou au subjonctif et/ou au « supin » (une forme verbale non personnelle qui existe seulement en roumain et qui n’existe pas dans les autres langues romanes).

Dans mon travail, je me propose de présenter les périphrases verbales roumaines qui incorporent/contiennent un « supin » dans leur structure, en montrant toutes leurs particularités :

 

Copiii s-au apucat de scris.                                        Les enfants se sont mis à écrire.

Ioana s-a pus pe învăţat.                                                           Ioana s’est mise à étudier.

Copiii s-au pornit pe urlat.                                         Les enfants ont commencé à hurler.

Au stat multe ore împreună şi s-au dat la povestit.        Ils sont restés des heures ensemble et ils se sont mis à se raconter la vie.

Cei doi prieteni s-au luat de băut.                           Les deux amis ont commencé à boire.

Nu s-a oprit din povestit timp de două ore.                       Il ne s’est pas arrêté de raconter pour deux heures

Cei doi au terminat de vorbit.                                   Les deux ont fini de parler.

A isprăvit de scris cele două pagini.                        Il a fini d’écrire les deux pages.

S-a lăsat de scris poveşti pentru copii.                  Il a cessé d’écrire des histoires pour les enfants.

Am de scris trei sute de pagini.                                 Je dois écrire trois cents pages.

Este de scris şi acest text.                                                           Ce texte aussi est à écrire.

 

Vu cette particularité, il s’impose de déterminer les restrictions combinatoires qui gouvernent l’apparition du « supin », de même que les effets de sens dus à son choix. Il est à voir pourquoi le roumain a besoin d’utiliser ces formes de « supin » qui dans beaucoup de situations peuvent être remplacées par les noms qui renvoient au procès représenté par la prédication. Le supin est une forme verbale non personnelle qui est très proche au nom, ce qui explique l’emploi de la préposition antéposée : de, pe, la, din. Et, par conséquent, il faut examiner aussi le rôle joué par la préposition et il faut expliquer le choix d’une certaine préposition.

D’autre part il est intéressant de voir les équivalents pour ces constructions dans les autres langues romanes et de voir comment on réussit à conserver les effets de sens attribués au « supin » dans les autres langues romanes.

 

 

Petra Eberwein (Wien)
Aina Torrent-Lenzen (Köln / Wien)

Perífrasis verbales y fraseología: estructuras, procesos inferenciales, clasificación

 

Dentro del marco de un proyecto en curso que consiste en la elaboración de un Diccionario español-alemán de locuciones del español de España (DEALEE), en esta comunicación nos proponemos plantear las dificultades con que topamos a la hora de decidir qué unidades, a partir de su estructura interna, deben o pueden pasar a formar parte de la nomenclatura. Nuestro propósito es, así pues, enfocar la imprecisa frontera entre la fraseología en sentido estricto y la fraseología en sentido lato.

Las mencionadas dificultades a la hora de seleccionar las unidades fraseológicas las plantean, por poner algunos ejemplos, las estructuras comparativas de base metafórica, las colocaciones con un componente en desuso o también ciertas construcciones que pueden considerarse perífrasis verbales con un grado de fijación e idiomaticidad relativamente elevado. En modo especial nos dedicaremos a este último grupo y estudiaremos el estatuto fraseológico de unidades del tipo vaya usted a saber o va + y + verbo en infinitivo. Analizaremos dichas construcciones tanto desde el punto de vista de su estructura como desde el punto de vista de los procesos inferenciales que activa su uso en el acto de habla.

 

 

Immaculada Fàbregas i Alegret (Lorient)

El pretèrit perfet perifràstic dins del sistema verbal català, castellà i francès: noves perspectives d’anàlisi

 

Com va quedar palès en el 18è Col·loqui Germano-Català de l’any 2001, les perífrasis verbals en les llengües romàniques és un tema que suscita un debat inesgotable. Després d’haver elaborat una tesi doctoral dedicada al pretèrit perfet perifràstic català, continuem interessant-nos per aquest tret idiomàtic del català que actualment no té equivalent en la resta de les llengües romàniques.

Aquesta perífrasi catalana ha estat objecte de teories molt diverses sobre el seu origen. Totes elles demostren que no hi ha una única una raó capaç de demostrar el desenvolupament del pretèrit perfet perifràstic català, ans al contrari: la convergència de diferents factors de la llengua catalana ha permès l’extensió diatòpica i diastràtica d’aquesta perífrasi en català.

En la nostra comunicació evocarem alguns factors de tipus sistemàtic que han pogut contribuir en el desenvolupament del pretèrit perfet perifràstic català. A partir de la comparació de les perífrasis catalanes amb les del castellà i el francès, tant des d’un punt de vista diacrònic com sincrònic, comprovarem que el català posseeix un nombre inferior de perífrasis que el castellà i el francès. També constatarem que el català conté un nombre inferior de perífrasis amb un verb de moviment. I per últim, observarem que, respecte al castellà i al francès, el sistema verbal català té tendència a l’especialització semàntica de les formes verbals.

 

 

Ana Fernández-Montraveta (UAB Barcelona)

Mihaela Topor (Lleida)

Glòria Vázquez (Lleida)

La gramaticalització de les perifrasis verbals del català, l’espanyol i del romanès

 

L’objectiu d’aquest estudi comparatiu és mostrar que el grau de gramaticalització de les PV del català i l’espanyol és més alt que el de les PV del romanès. Hem seleccionat 9 dels criteris utilitzats per diferenciar les construccions lèxiques de les perifràstiques. Els criteris escollits contenen propietats relacionades amb els paràmetres que permeten detectar processos de gramaticalització: desemantització, descategorizació, cohesió i reducció fonètica (Heine y Kuteva 2002, 2007).

Segons el nombre de criteris que supera una PV, parlarem d’un grau de gramaticalització alt (de <st1:metricconverter w:st="on" ProductID="7 a">7 a</st1:metricconverter> 9), mitjà (de <st1:metricconverter w:st="on" ProductID="4 a">4 a</st1:metricconverter> 6) o baix (de <st1:metricconverter w:st="on" ProductID="3 a">3 a</st1:metricconverter> 1). Concloem que en cap de les llengües es registren PV amb un grau baix de gramaticalització (totes superen almenys 4 dels criteris validats), però que hi ha una diferent proporció entre les PV gramaticalitzades en un grau mitjà i alt: en català i espanyol, al voltant del 90% de les PV són de grau alt, mentre que en romanès no hi ha una diferència significativa entre el grup de les PV de grau alt i mitjà, ja que representen el 58% i el 42% del total de les PV, respectivament. El paràmetre que estableix la diferència quant al grau gramaticalització és el de la cohesió.

El nostre treball és un enfocament novedós en relació amb la comprovació del grau de gramaticalització de les PV i, a més, aporta dades noves dins el camp de les llengües romàniques, on destaquen treballs com Lamiroy 2004. Aquesta autora estudia la gramaticalització entre espanyol i francès, tot i que a un nivell més ampli i no estrictament restringit a les PV.

 

Referències:

Heine, B. i T. Kuteva (2007). The Genesis of Grammar. <st1:PlaceName w:st="on">Oxford</st1:PlaceName> <st1:PlaceType w:st="on">University</st1:PlaceType> Press: <st1:City w:st="on"><st1:place w:st="on">Oxford</st1:place></st1:City>.

--- (2002). World lexicon of grammaticalization. Cambridge University Press: Cambridge.

Lamiroy, B. (1999). “Auxiliaires, Langues Romanes Et Grammaticalisation. Langages 135, 33-45.

--- 2004. “La Teoría de la Gramaticalización y sus aplicaciones en las lenguas románicas”. Estudios de lingüística 18: 245-266.

 

 

Sarah Feryal Gemicioglu (Bochum)

Anar /ir/ aller (a) + INF: Eine Korpusanalyse zur Grammatikalisierungsgeschichte der Futur- und Vergangenheitsperiphrasen im Spanischen, Französischen und Katalanischen

 

Betrachtet man das analytische Futur im Spanischen und das im Französischen, so fällt auf, dass sie beide dasselbe Schema verfolgen, und zwar jenes, das Heine/ Kuteva (2008: 103) 'de-allative'-Schema bzw. -Konstruktion nennen. Im Französischen zeigt sich diese Konstruktion dann als aller + INF, im Spanischen als ir a + INF. Mit Blick auf das Katalanische wird deutlich, dass auch dieses jene Konstruktion besitzt, jedoch mit einer anderen Funktion: anar + INF drückt im Katalanischen Vergangenes aus. Wie kommt dieser Unterschied zustande? Warum hat ein und dieselbe Konstruktion eine andere Bedeutung erlangt?

In einer ersten Annäherung im Rahmen einer Forschungsarbeit gelang es mir, mich dieser Fragestellung zu nähern und gemeinsame Entwicklungen in der Grammatikalisierung der Konstruktion in diesen drei Sprachen nachzuweisen. So ist in vergangenen Sprachstufen des Französischen und des Spanischen der Gebrauch als Vergangenheitsperiphrase im Rahmen des historischen Präsens nachweisbar, das Katalanische hingegen weist die Konstruktion darüber hinaus als Zukunftsperiphrase auf.

Im Rahmen meiner Masterarbeit widme ich mich nun weiter der gehen + INF – Konstruktion und beschäftige mich genauer mit den Etappen der Grammatikalisierungsprozesse in den drei Sprachen und zeichne nach, wie das Katalanische zu der 'Sonderstellung' gekommen ist, die ihm im Allgemeinen aus synchroner Sicht in Bezug auf die perfektive Verwendung der Konstruktion anar + INF zugeschrieben wird. Welches sind die Prämissen, die hierzu geführt haben? Handelt es sich um den Reflex auf morphologische Probleme des synthetischen Futurs (vgl. Pérez Saldanya/ Hualde, 2002: 52)? Welche Rolle spielt die morphologische Gestalt der Konstruktion mit oder ohne die Präposition a? Welche Rolle spielen Normalisierungsbestrebungen? Welche Bedeutung kommt dem Sprachkontakt zu, welche möglichen Individualismusbestrebungen?

Die Auseinandersetzung mit der Konstruktion in den drei Sprachen erfolgt über ein Korpus, das, entsprechend den drei Untersuchungssprachen, aus drei Teilkorpora besteht. In meinem Vortrag möchte ich, über die Beschäftigung mit den oben beschriebenen Fragen zur Grammatikalisierung hinaus, auch korpuslinguistische Probleme anreißen, die sich in der Bearbeitung ergeben haben.

 

Bibliographie:

Heine, Bernd/ Kuteva, Tania (2005): Language Contact and Grammatical Change. Cambridge u. a.: Cambridge University Press.

Pérez Saldanya, Manuel/ Hualde, José Ignacio (2003): "On the origin and evolution of the Catalan periphrastic preterit". In: Pusch, Claus D./ Wesch, Andreas (Hg.): Verbalperiphrasen in den (ibero-)romanischen Sprachen. <st1:State w:st="on"><st1:place w:st="on">Hamburg</st1:place></st1:State>: Helmut Buske Verlag, S. 47-60.

 

 

Susann Fischer (Hamburg)

Kontrollkonstruktionen: Argumente gegen die Grammatikalisierungsskala?

 

In Kontrollkonstruktionen vieler romanischer Sprachen kann das Klitikon entweder beim Infinitiv bleiben oder vor die finite Verbform gestellt werden. In den altromanischen Sprachen kann das Klitikon nur vor die finite Verbform gestellt werden (Fischer 2005, Martineau 1991).

 

(1)          a. Mes ele ne la pot veoir (Altfranzösisch)

b. naMes ele ne pot la veoir

(2)          a. que li volgués donar la sua benedicció (Altkatalanisch)

b. naque volgués donar-li la sua benediccioó

 

Es wurde verschiedentlich argumentiert, dass von dem Zeitpunkt an, an dem die Beschränkung satzinitialer Klitika nicht mehr kategorisch war (Anfang des 16. Jahrhunderts) die obligatorische Klitikanhebung im Altfranzösischen aufgegeben wurde (Martineau 1999, Pearce 1990). Diese Erklärung kann jedoch nicht auf die altkatalanischen Klitika ausgeweitet werden, da im Altkatalanischen Klitika dem Infinitiv folgen, ein Rekurs auf die Beschränkung satzinitialer Klitika ist deswegen nicht sinnvoll. Das Phänomen der obligatorischen Klitikanhebung wird unter der Annahme, dass es sich bei den aspektuellen und modalen Kontrollverben in den altromanischen Sprachen um Hilfsverben handelt, besser erklärt. Die optionale Platzierung der Klitika im modernen Katalanischen erklärt sich damit, dass die modernen katalanischen Kontrollverben nicht immer einen Hilfsverbstatus haben, sich vielmehr von einem grammatischen Hilfsverb zu einem lexikalischen Vollverb entwickelt haben, also entgegen der gängigen Annahme der unidirektionalen Grammatikalisierungsskala.

 

 

Guro Fløgstad (Oslo)

The expansion of the preterit in Rioplatense Spanish: A critical, cognitive approach

 

The cyclical development of synthetic and periphrastic constructions is thoroughly described in the literature from a range of different theoretical perspectives. The present approach uses Bybee et al. (1994) and related cognitive approaches as starting point. According to these researchers, regular diachronic patterns are best illustrated in the developmental paths of grammaticalizing constructions (Bybee et al. 1994), e.g. the perfective path, which postulates a regular semantic and functional development: possessive construction > perfect > past, as observed in e.g. French, Northern Italian and Southern German. This reflects a typical transition between the synthetic and the periphrastic, in which a periphrasis replaces a synthetic form, later itself synthesizing because of frequency of use.

Such developments are argued to be typical for Romance languages (Bybee & Dahl 1989); and the present study discusses the development of perfects in Buenos Aires Spanish (henceforth Rioplatense). Data were collected in the field interviewing 24 informants from four age groups. Phrases conveying perfect meaning (current relevance; Bybee et al. 1994, Comrie 1976) and the way in which they were expressed, e.g. through use of the perfect or the preterit, were identified. For example, a phrase such as (1) counts as one token of preterit expressing perfect meaning:

 

(1)

Ya fui a <st1:country-region w:st="on"><st1:place w:st="on">Bolivia</st1:place></st1:country-region>

ya fu-i a <st1:country-region w:st="on"><st1:place w:st="on">bolivia</st1:place></st1:country-region>

already go-1SG.PRET to <st1:country-region w:st="on"><st1:place w:st="on">bolivia</st1:place></st1:country-region>

”I have been to <st1:country-region w:st="on"><st1:place w:st="on">Bolivia</st1:place></st1:country-region>”

 

The data show how the frequency of the perfect gradually decreases, whereas the frequency of the preterit in perfect function increases. In age group 1, the preterit is used instead of the perfect to convey anteriority in 58 % of the cases. In age group 2 the percentage has increased to 89 %, in age group 3 to 96 % and eventually in age group 4 the preterit is used in 100 % of the cases where perfect function is expressed synthetically.

The results point to a development contrary to what theory predicts, in which the distinction between the preterit and the perfect is disappearing in Rioplatense Spanish, and the perfect’s path has halted, being replaced by a preterit.

We are thus faced with a development which illustrates an exception from the typical development of periphrastic constructions (a synthetic preterit replacing a periphrastic perfect). But why is a periphrastic form replaced by an arguably more synthetic one, harder to process? My data suggest that the answer may lie in the frequency of a single construction in the form of a preterit; viste (ver2SG.PRET), which as result of an anchoring effect triggers an increased use of the preterit, according to Construction Grammar principles (Goldberg 2006). In addition, I discuss whether findings such as the ones from Rioplatense call for a revision of established facts about the semantic, functional and formal development of perfects in Romance languages.

 

References:

Bybee, Joan, <st1:City w:st="on"><st1:place w:st="on">Revere</st1:place></st1:City> Perkins & William Pagliuca (1994): The Evolution of Grammar. Tense, Aspect and Modality in the Languages of the World. <st1:City w:st="on">Chicago</st1:City>: The <st1:place w:st="on"><st1:PlaceType w:st="on">University</st1:PlaceType> of <st1:PlaceName w:st="on">Chicago</st1:PlaceName></st1:place> Press.

Bybee, Joan & Östen Dahl (1989): “The creation of tense and aspect systems”. In Studies in Language 13:1, 51-103.

Comrie, Bernard (1976): Aspect. <st1:City w:st="on">Cambridge</st1:City>: <st1:place w:st="on"><st1:PlaceName w:st="on">Cambridge</st1:PlaceName> <st1:PlaceType w:st="on">University</st1:PlaceType></st1:place> Press.

Goldberg, Adele (2006): Constructions at work. The nature of generalization in language. <st1:City w:st="on">Oxford</st1:City>: <st1:place w:st="on"><st1:PlaceName w:st="on">Oxford</st1:PlaceName> <st1:PlaceType w:st="on">University</st1:PlaceType></st1:place> Press.

 

 

Mar Garachana Camarero (UB Barcelona)

Gramaticalizaciones inesperadas. El reanálisis de ir como marca de pasado en español

 

En diversos trabajos se ha señalado la existencia de procesos de gramaticalización en los que un verbo que significa ‘ir’ no se reanaliza como marca de tiempo futuro o de progresión temporal, sino como índice de eventos concluidos (vid. Coseriu 1977, Pérez Saldanya y Hualde 2003). En español, se documentan ambos tipos de gramaticalización. Por un lado, existen perífrasis que han seguido el patrón de gramaticalización más habitual, esto es, perífrasis formadas a partir de la combinación del verbo ir con otra forma verbal, que expresan o bien tiempo futuro (ir + a + infinitivo), o bien la progresión gradual de un evento (ir + gerundio), o bien acciones perfectivas que seguirán produciéndose en el tiempo (ir + participio). Por otro lado, tenemos la construcción verbal ir + y + verbo, especializada en la expresión del carácter télico del evento designado por el segundo de los verbos coordinados. En este trabajo, analizaremos esta construcción pseudocoordinada en una perspectiva histórica tratando de establecer y de justificar los condicionamientos de su formación. Para ello será preciso abordar el estudio dando cabida no solo a consideraciones gramaticales, sino también discursivas y de tipología textual, ya que en otras lenguas el género discursivo se ha revelado clave en la consolidación de construcciones verbales de pasado cuyo étimo contenía un verbo que significaba ‘ir’ (vid. Pérez Saldanya y Hualde 2003).

 

Referencias bibliográficas:

Coseriu, Eugenio (1977): “«Tomo y me voy». Un problema de sintaxis comparada europea”, Estudios de lingüística románica. Madrid: Gredos, 13-55.

Pérez Saldanya, Manuel y Hualde, José Ignacio (2003): “On the origin and evolution of the Catalan periphrastic preterit”. En Pusch, Claus / Wesch, Andreas (eds.): Verbalperiphrasen in den (ibero-)romanischen Sprachen. Perífrasis verbals en les llengües (ibero-)romàniques. Perífrasis verbales en las lenguas (ibero‑)románicas. Hamburg: Helmut Buske Verlag, 47-60.

 

 

Rolf Kailuweit (Freiburg im Breisgau)

Catalan and French verbal periphrases – operator + predicate or predicate + predicate structures?

 

In an RRG framework, my paper will compare French and Catalan verbal periphrases. I will start from the RRG description of French verbal periphrases presented in François (2004): French verbal periphrases divide into two major types: operator+predicate constructions and predicate+predicate constructions. When grammaticalization and diachronic change come into play, these two types develop in opposite directions. Operators grammaticalize from the nucleus over the core to the clause level, predicates in predicate+predicate structures grammaticalize toward the nuclear level and beyond, becoming bound morphemes of word formation. One reason for this opposed behavior lies in the fact that operators are grammatical morphemes and not morphemes of word formation. If we keep the two types strictly separated, RRG provides a very suitable framework for the description of different grammaticalization processes that should apply to Catalan data, too.

 

 

Luca Melchior (Graz)

„O ai vût dit“: tra relitto e tratto bandiera? Sulla funzione delle forme bicomposte nella formazione di una (nuova) tradizione scritta del friulano

 

„Der Purismus betrifft […] manchmal auch die Grammatik. Wie im obigen Beispiel benutzt Rossi oft ein sogenanntes tempo bicomposto. […] Diese Formen werden von allen Grammatiken genau beschrieben und reichlich exemplifiziert, damit diese Besonderheit nicht verloren geht. […] Nach meiner Erfahrung sind diese Formen gerade in der gesprochenen Sprache sehr selten. Es zeigt sich auch hier, dass nicht das Volk sich vom Italienischen zu distanzieren scheint, sondern eher gebildete Leute, die sich der Unterschiede zwischen den beiden Sprachen bewusst sind und diese auch betonen möchten.“ (Turello 2007:154).

 

Così Turello sottolineava l’insistenza con cui grammaticografi (e standardizza tori) del friulano presenta(va)no una perifrasi verbale diffusa nelle varietà settentrionali dell’Italia (oltre che nel friulano, anche nel veneto (vedi Marcato 1986, Poletto 2008, 2009), nel ladino dolomitico (cf. ancora Poletto 2008, 2009)) e conosciuta anche in altre varietà romanze, come il francese e l’occitano, ma anche nel tedesco (sia standard che a livello dialettale, Rödel 2007) e nei dialetti olandesi (Barbiers / Koeneman / Lekakou 2009) in un territorio che presenta una continuità che fa parlare alcuni autori di Sprachbund. In altre varietà romanze, come sardo (Jones 1993) e romeno (Savić 1977), le forme bicomposte appaiono invece sporadicamente.

Per quanto riguarda il friulano, è stata loro attribuita una funzione aspettuale di perfettività e compiutezza e una semantica di occasionalità ed eccezionalità, oltre ad una funzione temporale di anteriorità (Marchetti 1952, Benincà 2005, Bizjak 2003, Finco 2008). Scarseggiano, però, lavori che si occupino di tali forme sulla base di corpora e ne analizzino l’occorrenza in diverse tipologie testuali.

Nel mio intervento presenterò alcuni primi, parziali risultati della mia indagine su un corpus del friulano scritto. In particolare illustrerò alcuni dati statistici (frequenza d’occorrenze in diversi tipi di frase, numero di types e token verbali, etc.) e discuterò criticamente la plausibilità dei tentativi di spiegazione finora presentati. Infine formulerò alcune ipotesi sulla loro diffusione nel friulano standard scritto, valutando il loro carattere di tratto bandiera e la loro funzione nel processo di formazione di una coinè scritta friulana.

 

Bibliografia:

Barbiers, Sjef / Koeneman, Olaf / Lekakou, Marika (2009): „Perfect doubling does not exist“, <http://home.medewerker.uva.nl/o.n.c.j.koeneman/bestanden/Perfect%20doubling%20handout%20CGSW.pdf> (12.11.2009).

Benincà, Paola (2005): „Lineamenti di grammatica friulana“, in: Benincà, Paola / Vanelli, Laura. (a c.d.): Linguistica friulana, Padova, 31-76.

Bizjak, David (2003): “Verbo come elemento della frase in friulano e in francese”, in: Linguistica XLIII, 29-64.

Finco, Franco (2008): Linguistica contrastica. Dispensa del corso, <http://www.uniud.it/didattica/facolta/formazione/master-universitario-di-ii-livello-corso-di-aggiornamento-insegnare-in-lingua-friulana/Materili_didattici_%28Finco%29.zip> (07.11.2009).

Jones, Michael Allan (1993): Sardinian syntax, <st1:City w:st="on">London</st1:City> / <st1:State w:st="on"><st1:place w:st="on">New York</st1:place></st1:State>.

Marcato, Carla (1986): „Forme verbali bicomposte (‘surcomposées’) nelle parlate del Veneto“, in: Cortelazzo, Manlio (a c.d.): Guida ai dialetti veneti, Padova, 45-60.

Marchetti, Giuseppe (1952): Lineamenti di grammatica friulana, Udine.

Poletto, Cecilia (2008): „Syntactic encoding of Aspect in some Northern Italian dialects”, in: Carrasco Gutiérrez, Ángeles (a c.d.): Tiempos compuestos y formas verbales complejas, Madrid, 499-548.

Poletto, Cecilia (2009): „Double auxiliaries, anteriority and terminativity“, in: Journal of Comparative Germanic Linguistics 12, 31-48.

Rödel, Michael (2007): Doppelte Perfektbildungen und die Organisation von Tempus im Deutschen, Tübingen.

Savić, Momčilo D. (1977): „Neka zapažanja u vezi sa sintetičnošću i analitičnošću srpskohrvatske konjugacije u odnosu na susedne jezike“, in: (s.a.): Naučni sastanak slavista u vukove dane. Referati i saopštenja. Sveska 1, Belgrad, 145-155.

Turello, Davide (2007): Sprachplanung des Friaulischen: eine Untersuchung der Standardisierungsprozesse, Bamberga, <http://www.opus-bayern.de/uni-bamberg/volltexte/2007/108/pdf/Dissturello.pdf> (07.11.2009).

 

 

Hella Olbertz (<st1:City w:st="on"><st1:place w:st="on">Amsterdam</st1:place></st1:City>)

The grammaticalization of llegar a + infinitive in Peninsular Spanish

 

There are few phenomena in Spanish grammar that have been categorized in so many different ways in recent linguistic studies as llegar a + infinitive: the construction has been considered an expression of aspect (e.g. Dietrich 1973), a member of a hybrid aspectual-modal-polar category (Olbertz 1998) and, more recently, a discourse marker (e.g. Carrasco Gutiérrez 2008). In my view, a clearer picture of the semantics of llegar a + infinitive arises when, first, the lexical and grammatical uses are strictly separated from each other, and, secondly, the polysemy of the grammaticalized construction is taken seriously, i.e. the different functions of the periphrasis are accounted for in a systematic way.

As regards the first point, whenever the subject of the construction has an animate referent, llegar a + infinitive forms a biclausal construction, i.e. the infinitive construction following llegar a is a non-finite clause. In such cases, of which (1) is an example, llegar is used metaphorically for movement in time rather than movement in space without being grammaticalized.

 

(1)          ¿Han llegado a abusar de ti? (Buero Vallejo, Antonio. Caimán. 1981 [CREA])
                a. No, a eso no han llegado.

On the other hand, when llegar a occurs with abstract subject referents it forms a monoclausal construction with the infinitive, i.e. a periphrasis, as illustrated in (2):

 

(2)          (...) tú te enamoraste de un proyecto histórico, de una España posible, que nunca llegó a ser real. (Monleón, José. La gallina ciega. 1983 [CREA])
a. #No es cierto que nunca llegara a ello.

 

However, when llegar a + infinitive expresses irrealis mood in the protasis of a conditional sentence, it is a periphrastic construction independently of the nature of the subject referent:

 

(3)          (...) si llego a ser un par de años más jóven acabo contigo. (Moncada, <st1:City w:st="on"><st1:place w:st="on">Santiago</st1:place></st1:City>. Caprichos. 1992 [CREA])
a. #Si llego a eso acabo contigo.

 

With respect to the second point, periphrastic llegar a + infinitive can express at least two distinct but interrelated values: (i) culminative aspect, marking the endpoint of a development in time, and (ii) reinforcement or emphasis. For an illustration of each of these functions consider (4) and (5), respectively:

 

(4)          El lejano cántico de latinos ya se escucha más cerca, llegando a confundirse con el susurro de la oración de los dominicos que hay en la escena. (Muniz, Carlos. Tragicomedia del Serenísimo Príncipe Don Carlos. 1980 [CREA])

(5)          Espero que sea así cuando esta obra se represente si alguna vez llega a ocurrir tan extraño fenómeno. (Sastre, Alfonso. Los hombres y sus sombras. 1991 [CREA])

 

Departing from CREA data from Spanish plays, I will trace the grammaticalization paths of the irrealis function illustrated in (3) on the one hand, and the functions illustrated in (4-5) on the other, making use of the recently developed framework of Functional Discourse Grammar (Hengeveld & Mackenzie 2008).

 

References:

Carrasco Gutiérrez, Ángeles. 2008. <Llegar a + infinitivo> <st1:City w:st="on"><st1:place w:st="on">como</st1:place></st1:City> conector aditivo en español. RSEL 38/1: 67-94.

Dietrich, Wolf. 1973. Der periphrastische Verbalaspekt in den romanischen Sprachen. Tübingen: Niemeyer.

Hengeveld, Kees & J. <st1:place w:st="on">Lachlan</st1:place> Mackenzie. 2008. Functional discourse grammar. <st1:City w:st="on">Oxford</st1:City>: <st1:City w:st="on"><st1:place w:st="on">Oxford</st1:place></st1:City> UP.

Olbertz, Hella. 1998. Verbal periphrases in a functional grammar of Spanish. <st1:State w:st="on"><st1:place w:st="on">Berlin</st1:place></st1:State>: Mouton de Gruyter.

 

 

Xavier Rull (<st1:City w:st="on"><st1:place w:st="on">Tarragona</st1:place></st1:City>)

“És el que vinc de dir”

 

<Abstract fehlt/ Falta encara el resum>

 

 

 

Frank Savelsberg (Berlin)

Wortstellungsmuster und Informationstruktur in mittelalterlichen katalanischen Auxiliarkonstruktionen

 

Im Zentrum des Vortrags sollen Wortstellungsvarianten stehen, die man in den älteren romanischen Sprachstufen beobachten kann und die von den Möglichkeiten der Wortstellung in den modernen romanischen Sprachen abweichen. Dabei will ich mich vorrangig auf den Typ Aux XP (YP) (ZP) VPart im Altkatalanischen beschränken. Das Hauptziel des Vortrags soll darin liegen, ansatzweise zu klären, ob die Positionen zwischen Auxiliar und Partizip informationsstrukturell zugeordnet werden können.

Diese Untersuchung hat einen theoretischen Hintergrund, der in der neueren, hauptsächlich generativen Forschung zur Informationsstruktur und zur so genannten linken Peripherie anzusiedeln ist. Rizzi hat 1997 im Hinblick auf linksversetzte Wortstellungsmuster im Italienischen vorgeschlagen, die Komplementiererphrase in mehrere funktionale Kategorien aufzuspalten. Zusätzlich besteht nach Belletti (2004) die Hypothese, dass es weiter unten im Satz einen ähnlich dem linken Satzrand aufgebauten Bereich gibt. Zwischen den funktionalen Kategorien T und v nimmt sie eine Wiederholung der linken Peripherie an. Poletto rezipiert in ihrem Paper von 2008 zum Altitalienischen diesen Ansatz. Ihre Hypothese ist, dass italienische Fälle als Bewegungen von Elementen in die untere Fokusposition aufzufassen sind. Ihre weitere, jedoch in dem Artikel nicht näher ausgeführte Hypothese ist, dass man auch die anderen informationsstrukturellen Positionen in der unteren linken Peripherie ausmachen könne.

 

Bibliographie:

Belletti, Adriana (2004): „Aspects of the Low IP Area“, in: The Structure of CP and IP, Luigi Rizzi (ed.), New York: OUP, 177-194.

Poletto, Cecilia (2008): „Die linke Peripherie der 'unteren Phase': OV-Stellung im Altitalienischen“, in: Romanische Syntax – minimalistisch, Eva-Maria Remberger & Guido Mensching (eds.), Tübingen: Narr, 131-156.

Rizzi, Luigi (1997): „The Fine Structure of the Left Periphery“, in: Elements of Grammar: Handbook of Generative Syntax, Liliane M. Haegeman (ed.), Dordrecht: Kluwer, 281-337.

 

 

Carsten Sinner (Leipzig)

De nuevo sobre los valores de haber de + INF: la perífrasis temporal de inminencia hube de + INF

 

La perífrasis temporal de inminencia haber (en pretérito perfecto simple de indicativo) de + infinitivo del gallego, considerada perfectiva-aspectual (cf. Kabatek 1996: 133) y que según Álvarez et al. (1998: 405) “indica acción que estuvo a punto de realizarse pero non se realizou” se supone que, por no tener correspondencia en castellano, se está perdiendo en el gallego de las generaciones gallegohablantes más jóvenes (cf. Ochoa 2000: 6). Sin embargo, antes de que se perdiera, parece que, al menos ocasionalmente, se dio la influencia inversa, del gallego sobre el castellano, pues la perífrasis gallega parece haber causado el uso de la construcción en castellano con el mismo valor que tiene (o tenía) en gallego (Seco 1986: 214-215). García (1976: 333), por ejemplo, explica que haber de + inf. “posee en el castellano agallegado el valor de ‘estar a punto de’ cuando el auxiliar está en perfecto simple. Así, hube de decirlo no significa que ‘tuve que decirlo’ sino que ‘estuve a punto de decirlo’” (García 1976: 334). También para el castellano hablado en la Argentina se ha indicado un uso de la perífrasis con este valor, si bien las fuentes que lo señalaron son muy poco recientes, pues la más conocida es de Capdevila de 1940, y algunas fuentes indican que la influencia gallega también debió haber influido en el español de Cuba.

En nuestra comunicación, vamos a indagar en el uso de esta perífrasis en las diferentes variedades del castellano. Tomando como base estudios empíricos se va a determinar la veracidad de las posturas que parten de la existencia del valor de inminencia en el español argentino y comprobar la existencia de este uso en el castellano de Cuba y de Galicia.

 

 

 

Mario Squartini (Torino)

Deure + infinito: il catalano e l’evidenzialità

 

Il sistema verbale catalano ha tradizionalmente attratto l’attenzione dei romanisti per alcune sue specificità morfologiche e funzionali, prima fra tutte la grammaticalizzazione della perifrasi anar + infinito come marca di perfettivo passato, il cui studio ha reso più complesso e interessante il quadro interpretativo del sistema tempo-aspettuale romanzo prestandosi ad analisi testuali (Pérez Saldanya 1996, Saldanya / Hualde 2003), semantiche (Squartini 1998) e cognitive (Detges 2004). In questo lavoro intendo mostrare come il catalano possa proficuamente contribuire ad approfondire la conoscenza anche di un altro settore funzionale del sistema verbale, quello della modalità, in cui l’intricato rapporto tra modalità epistemica e evidenzialità ha recentemente appassionato il dibattito nell’ambito degli studi tipologici (Nuyts 2006: 10-12) e attende ancora di essere chiarito (van der Auwera / Ammann 2005: 307). In particolare, mi concentrerò su una forma verbale analitica, il modale deure + infinito, considerandone anche la controversa relazione funzionale (strutturale e sociolinguistica) con il Futuro (Pérez Saldanya 2000: 26-27; 2002: 2637, 2640). Come conseguenza di una maggiore portata funzionale rispetto ai corrispondenti modali di altre lingue romanze, deure + infinito risulta compatibile con l’espressione di congetture e inferenze non solo in frasi dichiarative (1-2) ma anche in frasi interrogative (3).

 

(1)          Deu ser en Joan (Payrató 2002:1200, n. 52)        

(2)          Per la forma que té el paquet, deu ser un CD (Josep Quer, c.p.)               

(3)          Què deu ser?                                                                                                                                 

 

Il contrasto con altre lingue romanze è esemplificato dal corrispondente modale italiano dovere + infinito, che è grammaticale solo nelle dichiarative (Deve essere Gianni / In base alla forma del pacchetto deve essere un CD) e non nelle interrogative (*Che deve essere?), dove è invece il Futuro a marcare la modalità dubitativa della congettura (Che sarà?).

Pietrandrea (2005) per l’italiano, ma anche Dendale (2001) per il francese, interpretano la distinzione tra Futuro e dovere + infinito come un correlato formale dell’opposizione funzionale tra modalità epistemica (Futuro) e evidenzialità (dovere / devoir + infinito). In questa prospettiva, il comportamento del modale catalano, che non discrimina tra le due funzioni, permette ancora una volta di arricchire problematicamente la casistica empirica dei rapporti tra forme verbali e funzioni semantiche mettendo in evidenza la permeabilità del presunto confine funzionale tra epistemicità e evidenzialità. Dal punto di vista della struttura interna del catalano questo comportamento andrà ricondotto alla ridotta funzionalità del Futuro epistemico e potrà anche essere collegato alla tendenza a perdere l’originario valore deontico da parte di deure + infinito (Gavarró / Laca 2002: 2712-2713), ma più in generale potrà essere inserito all’interno del complessivo panorama romanzo per mostrare la presenza di un continuum funzionale tra inferenze, congetture e forme di modalità dubitativa, che problematizza l’ipotesi di una netta distinzione tra evidenzialità e epistemicità in questo settore della grammatica.    

 

Riferimenti bibliografici:

Dendale, Patrick (2001), Le futur conjectural versus devoir épistémique: différences de valeur et de restrictions d’emploi, Le français moderne 69:1-20.

Detges, Ulrich (2004), “How cognitive is grammaticalization. The history of the Catalan perfet perifràstic”, in O. Fischer, M. Norde, H. Perridon (a cura di), Up and down the cline. The nature of grammaticalization, <st1:City w:st="on">Amsterdam</st1:City> / <st1:City w:st="on"><st1:place w:st="on">Philadelphia</st1:place></st1:City>: John Benjamins, 211-227.

Gavarró, Anna / Brenda Laca (2002), “Les perífrasis temporals, aspectuals i modals”, in J. Solà, M.-R. Lloret, J. Mascaró, M. Pérez Saldanya (a cura di), Gramàtica del català contemporanei, Barcelona: Empúries, 2663-2726.

Nuyts, Jan (2006), “Modality: overview and linguistic issues”, in William Frawley (a cura di), The expression of modality, <st1:State w:st="on">Berlin</st1:State> / <st1:State w:st="on"><st1:place w:st="on">New York</st1:place></st1:State>: Mouton de Gruyter, pp. 1-26.

Payrató, Lluís (2002), “L’enunciació i la modalitat oracional”, in J. Solà, M.-R. Lloret, J. Mascaró, M. Pérez Saldanya (a cura di), Gramàtica del català contemporanei, Barcelona: Empúries, 1149-1220.

Pérez Saldanya, Manuel (1996), “Gramaticalització i reanàlisi: el cas del perfet perifràstic en català”, in A. Schönberger, T. D. Stegmann (a cura di), Actes del Desè Col.loqui Internacional de Llengua i Literatura catalanes, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat 3:71-107.

Pérez Saldanya, Manuel (2000), “Naturalitat, cognició i variació morfològica”, in Jornades de la secció filològica de l’Institut d’estudis catalans a Elx i a <st1:PersonName w:st="on" ProductID="la Universitat">la Universitat</st1:PersonName> d’Alacant, Barcelona / Elx: Institut d’estudis catalans, 21-33.

Pérez Saldanya, Manuel (2002), “Les relacions temporals i aspectuals”, in J. Solà, M.-R. Lloret, J. Mascaró, M. Pérez Saldanya (a cura di), Gramàtica del català contemporanei, Barcelona: Empúries, 2567-2662.

Pérez Saldanya, Manuel / José Ignacio Hualde (2003), “On the origin and evolution of the Catalan periphrastic preterit”, in Claus D. Pusch / Andreas Wesch (a cura di), Verbalperiphrasen in den (ibero-)romanischen Sprachen, Romanistik in Geschichte und Gegenwart, Beiheft 9, Hamburg: Buske, 47-60.

Pietrandrea, Paola (2005), Epistemic modality. Functional properties and the Italian system, <st1:City w:st="on">Amsterdam</st1:City> / <st1:City w:st="on"><st1:place w:st="on">Philadelphia</st1:place></st1:City>: John Benjamins.

Squartini, Mario (1998), Verbal periphrases in Romance. Aspect, actionality, and grammaticalization, <st1:State w:st="on">Berlin</st1:State> / <st1:State w:st="on"><st1:place w:st="on">New York</st1:place></st1:State>: Mouton de Gruyter.

van der Auwera, Johan / Andreas Ammann (2005), “Epistemic possibility”, in M. Haspelmath, M. Dryer, D. Gil, and B. Comrie (a cura di), The World Atlas of Language Structures, <st1:State w:st="on"><st1:place w:st="on">Berlin</st1:place></st1:State>: Mouton de Gruyter, 306-309.

 

 

Patrick O. Steinkrüger (Berlin)

Auxiliarselektion im Iberoromanischen – diachronische und typologische Aspekte

 

Das Thema des Vortrages geht von dem Phänomen aus, dass alle iberoromanischen Sprachen im Mittelalter – und natürlich darüber hinaus – je nach Art des Verbes bzw. der VP beim analytischen Perfekt (passé composé, pretérito indefinido, pretérito perfeito composto etc. etc.) jeweils habere oder *essere selektierten bzw. selektieren. Heutige Ausnahmen bilden dabei das Hocharagonesische, das Judenspanische und wenige Varietäten des Katalanischen:

 

(1)          Altspanisch (14. Jh.; aus Aranovich 2003:2)

                …. aquel homne […] era llegado a tan grand mengua

                ‘jener Mann war in eine solch ärmliche Lage gekommen’

(2)          Altportugiesisch (Cantiga de Pai Gomes Charinho, 13.Jh.)

                Idas som as frores …

                ‘Vergangen sind die Blumen…’

(3)          Mittelportugiesisch (João de Barros, 16.Jh.)

                a. Lopo Soares era chegado.                     b. Era fallecido o rei Bolife.

                ‘LS war angekommen.’                ‘König B war gestorben.’

(4)          Altkatalanisch (Ramon Llull, 13.Jh.)

                un gran fet que era esdevengut en son regne

                ‘ein großes Ereignis hatte sich in seinem Reich ereignet’

 

Im traditionellen Sinne ist diese Selektion von der Transitivität des Verbes abhängig: Transitive Verben selektieren ‘haben’ und intransitive Verben selektieren ‘sein’. Bei letzteren sind es aber bei weitem nicht alle Verben, die ‘sein’ selektieren (sogenannte split intransivity oder “gespaltene Intransitivität”). Hinzu kommen noch Verben, die zumindest formal reflexiv sind. Viele Sprachen bzw. ihre Varietäten haben diese Möglichkeit jedoch nicht und benutzen jeweils ausschließlich eines der beiden Hilfsverben.

Folgende Typologie innerhalb der europäischen Sprachen möge dies systematisch verdeutlichen:

 

Typ I: Sprachen ohne Selektion

Typ Ia: nur mit ‘haben’ (z. B. Modernes Spanisch, Modernes Portugiesisch)

Typ Ib: nur mit ‘sein’ (z.B. Varietäten des Katalanischen und Italienischen, Niedersorbisch)

Typ Ic: keine Selektion aber sekundäre Grammatikalisierung der Alternation (z.B. Rumänisch)

Typ Id: keine Selektion aber partielle Lexikalisierung der Alternation (z.B. Englisch)

 

Typ II: Sprachen mit Selektion

Typ IIa: Selektion je nach intransitivem Verb (z.B. Französisch, Nordfriesisch)

Typ IIb: Selektion je nach Verb und Grammatikalisierung der Alternation (z.B. modernes Standarditalienisch; vgl. z.B. Cocchi 1994)

 

Im Vortrag werden wir uns jedoch auf die romanischen Sprachen auf der iberischen Halbinsel konzentrieren mit einem Ausblick auf das Baskische. Dabei wird versucht, einer Systematik von Korrelationen bzw. Implikaturen (z.B. in Bezug auf die Kongruenz des Partizips Perfekts) nachzugehen. Die empirische Lage zeigt zudem ein komplexes Bild bezüglich der Heterogenität der Auxiliarselektion, die insbesondere für theoretische Erklärungen eine Herausforderung bildet.

 

Literatur:

Aranovich, Raúl (2003): “The semantics of auxiliary selection in Old Spanish”, Studies in Language 27:1, 1-37.

Cocchi, Gloria (1994): “An explanation of the split in the choice of perfect auxiliaries”, Probus 6, 87-102.

 

 

Karin Weise (Rostock)

Die portugiesischen Verbalperiphrasen im Imperfeito und ihre Wiedergabe im Deutschen

 

Zu den wesentlichen Sprachmitteln der Peripherie des grammatisch-semantischen Feldes der Aspektualität zählen im Portugiesischen die Verbalperiphrasen im PPS und Imperfeito. Sie wirken m. E. als Aktionsarten des Verbs. Sie spezifizieren und präzisieren den aspektuellen Ausdruck (Perfektivität/ Imperfektivität) der bezeichneten Sachverhalte in der Vergangenheit. Die verbalen Umschreibungen (Verbalperiphrasen im Imperfeito) dienen in einer besonders differenzierten Weise der Bezeichnung von temporalen und modalen Nuancen, wie Beginn (começava+a+infinitivo bzw. começava+ por+ infinitivo), (Dauer continuava+a+infinitivo bzw. gerúndio, chegava+a+infinitivo,andava+ infinitivo bzw. gerúndio), allmählicher Verlauf (ia+gerúndio, vinha+gerúndio), Wiederholung (tornava+a+infinitivo, voltava+a+ infinitivo), Gewohnheit (costumava+infinitivo,vinha+infinitivo), Beendigung (acabava+por+infinitivo, deixava+de+infinitivo), Möglichkeit (devia+infinitivo) und Notwendigkeit (havia de+ infinitivo, tinha+que / de+ infinitivo) einer Handlung. Bei der Wiedergabe der portugiesischen Verbalperiphrasen stehen im Deutschen oft keine entsprechenden Konstruktionen zur Verfügung. Sie werden entweder durch die lexikalische Bedeutung einer einfachen Präteritum-Form + Infinitiv selbst (sie gingen daran auszuwählen für iam+escolher) oder durch Partikeln (gerade für estava+a+infinitivo, nicht mehr für deixava +de + infinitivo) sowie durch Adverbien (Frequenz-Adverb immer für voltava+a+infinitivo), also auf lexikalischem Wege substituiert.

University of Vienna | Dr.-Karl-Lueger-Ring 1 | 1010 Vienna | T +43 1 4277 17575